Parlar de Jesús Moncada és fer-ho de ‘Camí de Sirga’, una de les millors obres de tots els temps de la literatura catalana, però també del seu compromís per la llengua, la història i el territori, en especial el Poble Vell de Mequinensa on descansa des de la seua mort ara fa tot just 20 anys.
El 13 de juny de 2005, ara fa 20 anys, ens va deixar Jesús Moncada, el més gran escriptor que ha donat la Franja de Ponent. La qualitat literària de Moncada no es limita a la forma de descriure paisatges i persones, sinó a la manera com ens transporta a un món que ja no existeix, però que, d’alguna manera, tots reconeguem quan tenim un dels seus llibres entre mans. Precisament, la seua obra mestra transcorre a Mequinensa, la seua vila natal que va quedar inundada pel pantà de Riba-roja. De fet, en un temps en què el concepte “Franja de Ponent” encara estava arrelant, Moncada es considerava un “català de Mequinensa”, a la vegada que defugia altres etiquetes.
Així ho ha recordat per a Lo Pregó de la Franja Joaquim Montclús, historiador i antic president d’ASCUMA, qui va arribar a conèixer molt bé Moncada. “Es considerava de Mequinensa, no de la Franja”, desvela, alhora que confessa que també es va mostrar sempre disposat a col·laborar amb la Institució de la Franja de Ponent.
De les obres de Moncada, caracteritzades per la ficció històrica, es desprén una ideologia progressista, que fa valdre les lluites obreres de llaguters, miners i proletaris en general contra una classe burgesa que el mequinensà va sabre caricaturitzar amb la seua particular ironia. Després d’una curta militància política al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), on va coincidir, entre d’altres, amb el que seria el seu editor, Carles-Jordi Guardiola.
De la seua curta militància política durant els anys 70, Moncada no en solia parlar, com recordar Montclús. De fet, creu que esta postura política li va costar la fenya a l’Enciclopèdia Catalana i que, d’alguna forma, el va convèncer per apostar definitivament per dedicar-se a l’escriptura. “Va deixar de creure-hi, per ell era una època passada”, diu Montclús sobre esta etapa, afegint algun detall sobre el pensament del mequinensà: “No creia ni en Déu ni en sa mare”. Una carrera literària que ens ha permès disfrutar de llibres com ‘Estremida memòria’, ‘El Cafè de la Granota’, ‘Calaveres atònites’ o ‘La galeria de les estàtues’.
Al llarg de la seua vida, Moncada va rebre nombrosos premis, molts per ‘Camí de Sirga’, però també per la seua trajectòria cultural i literària, com la Creu de Sant Jordi. En canvi, uns dels darrers que li van donar va ser el Premi d’Honor de les Lletres aragoneses, un guardó que, atesos les seues declaracions privades, no li hauria d’haver fet pas massa el pes. Però va acabar anant a recollir-lo. “Crec que si no hagués estat per la seua malaltia, no hi hauria anat”, recorda Montclús, ateses les moltes converses que va tindre amb l’escriptor: “Ell deia que era un escriptor català”.
Durant els seus anys a Barcelona, Moncada solia quedar amb l’historiador ara establert a Calaceit i un altre il·lustre matarranyenc: Desideri Lombarte. A través de Montclús, els dos literats franjolins van acabar establint una bona amistat, que no els impedia discutir apassionadament sobre l’actualitat política del país.
El primer contacte amb el català
Moncada, explicava en una entrevista, va descobrir de casualitat la literatura en la seua llengua, quan va trobar a una llibreria de Lleida una traducció al català de poemes de Paul Valéry. “La meua llengua materna no era el que ens volien fer creure. Aquell suposat ‘chapurreado’, com solien anomenar-lo despectivament alguns dels nostres mestres castellans, era una llengua amb tota una tradició literària tan antiga com la de les altres llengües romàniques”, explicava sobre els seus inicis com a lector.
A la mateixa conversa amb Mercè Biosca i M. Pau Cornadó, publicada amb el títol ‘Jesús Moncada: El riu de la memòria’, l’escriptor recorda que els seus primers textos van ser quan tenia 14 anys (“una narració molt curta sobre una llegenda mequinensana, poemes, entrevistes als darrers calafats i llaüters…”), i confesa que, si no hagués estat pel descobriment del català, no hauria seguit: “Em faltava un lligam íntim amb l’eina. Poder escriure en la meua llengua va ser definitiu”.
Nova edició de ‘Camí de Sirga’
Amb motiu de l’efemèride de la seua mort, Club Editor ha publicat una nova edició de ‘Camí de Sirga’, amb manuscrits originals, esquemes i enquestes fetes als veïns de Mequinensa que Moncada va utilitzar per escriure la novel·la. En la presentació d’esta reedició, els escriptiors i filòlegs Mònica Batet i Artur Garcia Fuster, guanyador este últim de la I edició del Premi d’Investigació Jesús Moncada, van explicar que a través dels textos de l’autor, “se pot reconstruir l’antiga Mequinensa”.
Este divendres a les 19.00 tindrà lloc l’acte central de la commemoració del 20è aniversari de la mort de Jesús Moncada, al solar de la que va ser casa seua al Poble Vell i on encara es pot llegir el text, avui en forma de placa, que va deixar penjat a la porta del lloc on va nàixer dirigir “A qui vingui a enderrocar-la”: “Enruna-la si cal, però sense escarnir-la. El que els teus ulls prendran per argamassa i pedra és dolorida pell d’uns altres dies; allí on no sentiràs sinó el silenci, nosaltres hi escoltem les antigues paraules”.
