L’anunci de la construcció d’una central nuclear a Xalamera l’any 1975 va provocar la resposta organitzada de la societat civil del Baix Cinca, amb l’objectiu d’aturar el projecte. Enguany fa mig segle de la victòria de la lluita antinuclear.
Les empreses paraestatals Enher i Endesa ara fa just cinquanta anys van sol·licitar la corresponent documentació per la instal·lació d’una central nuclear al Baix Cinca. Concretament entre els rius Cinca i Alcanadre. Un bon emplaçament paisatgísticament parlant i, per desgràcia, amb un cabal d’aigua suficient per a la refrigeració del reactor nuclear.
Per culpa del pas dels anys no recordem bé si va ser durant el mes de març o a l’abril quan es va publicar el projecte al Boletín Oficial de la Provincia. Poques persones van saber de l’anunci. Cap veu autoritzada es va manifestar en contra del projecte. Silenci, silenci sepulcral de l’administració.
Els amics Aurelio Biarge, que era economista, i l’enginyer Santiago Marraco van jugar un paper molt important cercant contactes, alertant a la població de l’envergadura del projecte i de la possible repercussió negativa en l’economia agrícola del Baix Cinca. A Ràdio Fraga, Maria José Arellano també va començar a explicar les noves notícies sobre el projecte nuclear. L’alarma ja estava a peu de carrer i el malestar de la població va començar a bullir. Per tota la comarca es comentaven els perills reals que suposava la central nuclear.
La ciutadania a poc a poc s’anava organitzant espontàniament i una vegada el moviment popular es va posar en marxa no va ser possible aturar-lo. Un diumenge al maití un centenar de vehicles vam donar una volta per la ribera. Anant de Fraga a Alcolea i d’Albalat fins a Fraga. Tal com anàvem passant pels pobles s’adherien més i més vehicles a la marxa.
Uns quants dies després i possiblement per primera vegada la societat civil del Baix Cinca va organitzar una marxa per fer sentir la seua veu al davant mateix del Govern Civil d’Osca. Abans de la multitudinària manifestació, la superioritat personal va donar ordres als alcaldes que tan sols hi podien anar les autoritats locals. Massa tard. La gent dels pobles ja estava en marxa. No va ser possible posar fre al moviment popular.
Els intents per tal de frustrar la reivindicació antinuclear es van anar succeint. Al cine Florida de Fraga es va celebrar una reunió informativa, en un ambient molt tens. L’alcalde de la capital de la comarca va impedir parlar als tècnics Aurelio Biarge i Santiago Marraco, els qui havien realitzat un estudi en profunditat del futur projecte de la central nuclear. Decebuts van tornar-se’n cap a Osca. Evidentment, l’estudi era un seguit d’arguments completament rotunds contra la construcció de la central. La solució va ser donar a conèixer l’estudi en una altra localització, concretament al cinema Parcerisa de Saidí al cap de pocs dies.
Les pressions informatives que rebia la societat era enorme i les autoritats no se’n van salvar. Com quan es pretenia que l’alcalde de Xalamera es posicionés a favor del projecte. A través d’unes trucades intentaven ensarronar-lo argumentant que la central nuclear era un gran regal per la comarca i un privilegi per al seu poble. Com era d’esperar, en un primer moment es va creure que seria molt beneficiós pel territori i per l’anomenat “desarrollismo”. Pocs dies després afirmava: “me dijeron ustedes que hacian un gran regalo y ahora todos andan persiguiéndonos. ¡Hasta anónimos he recibido!”.
Van arribar a invitar els veïns de Xalamera a visitar la central nuclear de Vandellòs. Una central nuclear que tot i ser igual de perillosa tenia una gran diferència: aquesta central havia d’abocar després de la refrigeració tota l’aigua al riu, no al mar. Això suposava un gran perill per a les hortes del poble i per a la pagesia de tots els pobles més avall de Xalamera d’Aragó i Catalunya.
A la societat civil no li va quedar més remei que reaccionar. Així doncs, l’amic Joaquín Ibarz (E.P.D.) de Saidí, va escriure un interessantíssim article publicat al periòdic Andalán l’1 de juny de 1975 en contra de les nuclears i a altres diaris per exposar a la societat un reguitzell d’argument amb els que confrontar la propaganda estatal a favor de les nuclears.
La gent de la comarca del Baix Cinca s’anava autoorganitzant en reunions i trobades que es realitzaven a banda i banda del riu Cinca. Saidí, Osso, Albalat, Torrent de Cinca, Vallobar, Bellver, Lleida, Seròs, La Granja d’Escarp… La gent de Mequinensa que estaven a l’organització ens deien: “Si voleu veure la forma d’actuar de l’empresa Enher, baixeu al poble. Xerrem i veureu!”. Una conferència a remarcar va ser la realitzada pel Biòleg José L. Escuer a Fraga, on va explicar a la població el procés de fusió nuclear.
A finals de 1975 els abocats ens aconsellaren de fer una societat civil. A partir d’una reunió de gent de la comarca del Baix Cinca al despatx del lletrat Simeó Miquel, es va acordar fundar COACINCA (Comunitat d’Afectats per la central nuclear del Cinca). El mateixadvocat ens va posar en contacte amb el degà de l’advocacia de Catalunya, Manuel Jiménez de Parga. El seu despatx ja tenia experiència en fundar societats civils i havia treballat a favor de la confraria de pescadors de l’Ametlla de Mar per defensar els interessos de la gent de la mar en contra de Vandellòs. El 28 de febrer de 1976 queda constituïda definitivament la societat civil donada d’alta a les institucions governatives de la província.
La feina que vam anar fent va ser convocar reunions a tots els pobles de la comarca i constituir juntes locals per així crear una junta general àmplia i representativa. Dies després es va fer una presentació de l’associació en un ple absolut al cine Florida de Fraga, en la que van intervenir ecologistes i tècnics de nivell nacional i internacional com Pedro Costa Morata, Mario Gaviria, Santiago Marraco, Aurelio Biarge i, per descomptat, Manuel Jiménez de Parga, que va fer aixecar en peus tota la sala quan va dir que l’acte es podia haver fet, ja que el dictador havia mort. Es va editar un fulletó, concretament 5.000 unitats, en el que s’explicava què era COACINCA, quina era la finalitat i objectius de la societat, les característiques de la central nuclear, els perills i repercussió en l’economia de les comarques més properes.
La importància de la lluita popular
En uns pocs dies es van aconseguir més de 700 socis. No solament de la comarca i de les terres de Lleida, també de Saragossa, Barcelona, Madrid, Montsó, Benidorm, el Campell, Candasnos, Mallén, Tenerife, Tamarit… Es va poder estrènyer contactes amb diferents associacions com DEIVA de Casp, DEIVATE d’Alcanyís, Associació d’afectats per les centrals d’Ascó, que en aquella època s’estava construint, i d’altres associacions d’afectats per centrals en funcionament com Vandellòs, Santa Maria de Garonya, Cofrents, Almaraz, Trillo… Així doncs, l’organització va enfortir el contacte entre associacions antinuclears i infinitat de grups d’ecologistes de tot estat. A finals de 1977 hi va haver un comunicat públic en diferents mitjans escrit per alguna veu autoritzada en la qual es desestimava la construcció de la central nuclear de Xalamera.
Després de l’angoixa i la desesperació de molta gent, s’ha de reconèixer i valorar positivament la lluita i confrontació tots a una i sense por davant d’una administració i d’unes empreses que no tenien en compte la voluntat popular ni els interessos de la població.
També cal recordar en molt agraïment les persones que ja no hi són i que es mereixen un reconeixement, com Sisco Beltrán, president de l’associació; Santi Beltrán, per la gran feina administrativa portada a terme; Joaquín Ibarz i els seus articles redactats sense por i en valentia; Guillermo Carrera, d’Alcolea, i les informacions de gran utilitat que facilitava; Porquet Manzano, que passava informació des d’Osca, i Sebastián Oriol, de Saidí. També a la gent de les Terres de Lleida que en tot moment es van considerar afectats i a tots els membres de les juntes dels pobles de la comarca del Baix Cinca.
