L’any 1981, Joan Fuster advertia que “els valencians estem en el perill immediat de perdre l’idioma”. Però aquella crida no era només per al País Valencià, era –i continua sent– un advertiment per a tots els Països Catalans. El perill de perdre la llengua afecta el conjunt del territori, i el diagnòstic que feia Fuster aleshores no ha quedat superat, sinó que s’ha agreujat. La consciència plena de què parlava encara grinyola, i aquella feina lenta i complicada que calia fer ha estat –fem-ho fàcil– insuficient. El problema ja no és només un perill, és un fet.
El català només és la llengua habitual d’una tercera part de la població a Catalunya. Aquesta dada, repetida fins a l’avorriment pels estudis i enquestes, ja hauria d’encendre totes les alarmes. Però no. Aquí no sona cap sirena. La preocupació pel futur de la llengua hi és, sí, però dissolta entre declaracions institucionals, campanyes puntuals i proclames d’autoajuda lingüística. A estones, fins i tot sembla que en fem una mena de gest cultural, com qui es posa una samarreta reivindicativa per anar al concert de Festa Major.
Mentrestant, el castellà s’ha imposat com a llengua d’ús en molts àmbits on el català abans tenia una certa força. Decisions judicials han anat liquidant el model educatiu català, i el més greu és que ja no cal ni cap sentència per fer-lo trontollar. Una part del professorat s’adreça als alumnes en castellà, i ni tan sols s’ha exigit fins ara un nivell alt de català per ser docent. Si això no és suïcidi col·lectiu, s’hi assembla molt.
Fuster avisava que parlar d’una marginació del castellà era una “ximpleria” i una ignomínia. Doncs bé: ara, el que resulta directament insultant és fer veure que la situació del català és normal o que millorarà sola. Com si salvar-lo fos una mena de cosa automàtica o inevitable. No ho és i no ho serà. De nosaltres depèn i ja comencem a fer tard.
La televisió? La inexistència d’una oferta potent en català, sumada a l’absència de la llengua a plataformes com Netflix o HBO, continua afeblint la presència del català al dia a dia, especialment entre els més joves. I ja sabem que sense mitjans, sense cultura, sense escola i sense xarxes en català, una llengua s’esvaeix. Lentament, però sense remei.
Però no tot depèn dels altres. Ho deia Fuster, i ho sabem avui: les administracions no faran la política lingüística que volem si no les pressionem. La fidelitat plena a la llengua no és una opció estètica ni una mania de filòlegs, és una qüestió de supervivència col·lectiva, és per això que qualsevol gest individual per mantenir la llengua, parlant, generant espais i promovent iniciatives a qualsevol nivell es fan imprescindibles, i si tenim en compte que a nivell de país hi ha zones on mantenir el català es converteix en proesa, iniciatives com ‘Lo Pregó a la Franja’ són avui pal de paller per la resistència lingüística.
Ara o mai, deia Fuster. I potser haurem d’admetre que l’ “ara” el vam deixar passar fa temps. I que el “mai”, si no reaccionem, ja treu el nas. El català no es mor sol, el deixem morir nosaltres.
