Setembre és el mes de les escoles. Concretament de la tornada a les escoles. I des d’aquestes línies avui recordem aquella cançó que en la seva tornada deia allò de “los niños a la escuela de Madrid hasta Pequín”. Ressonà en el temple musical del Baix Cinca, a la Florida 135.
Aquella cançó era cantada per dos representants del que refinadament diem com “classes populars”, per no dir de les més pobres. Provenien del barri madrileny de Pan Bendito, i per a les que no estiguin ubicades, estem parlant del grup de música La Excepción.
La sala estava a abarrotar, plena de gom a gom: era un grup que no passava desapercebut. El corista era el Gitano Antón, tal com ell mateix s’anomenà. Tenia un estil fresc, poc assajat, i tenia la “gràcia” de les que han trepitjat carrer. Probablement, la seva presència ja era un èxit, ja que hi ha col·lectius que encara que algunes no les hagin topat mai, existeixen. El cantant eren figues d’un altre paner: en Langui ha fet una gran tasca per la defensa del seu col·lectiu, i per la lluita en la defensa dels drets d’aquelles que viuen amb unes altres capacitats.
A Fraga aquella nit, es combinaren ritmes i lletres, en favor de les classes desfavorides, de les marginades, de les apartades d’un món cada cop més economicista, i que les persones que són poc productives monetàriament són excloses. La música electrònica de l’època, sobretot altres artistes, públic, mitjans de comunicació i promotors musicals captaren que les de Pan Bendito també són la nostra societat, i que han de ser incloses en el nostre dia a dia.
La cançó estrella continuava amb aquella tornada que deia “a los gobiernos les interesa que no sepamos de ná”. I per aquest motiu, La Excepción reclamaven l’escola com una eina de les classes populars per combatre la desinformació, la ignorància i el mal govern.
Segurament, les que ja hem viscut escolaritzades, hem traslladat el debat al tipus d’escola que volem, més crítica amb el món que ens envolta. Crítica en un sentit de reflexió, valorant les coses positives i negatives del sistema educatiu. Això no obstant, encara està de moda la cançó que ens brindaren a Fraga, amb allò de “los niños a la escuela de Madrid hasta Pequín” i “a los gobiernos les interesa que no sepamos de ná”. La taxa d’absentisme escolar és una realitat, i fora bo continuar reduint-la, sense deixar de banda el debat, en referència a quin objectiu té a llarg termini anar a l’escola.
Sé que en Langui actualment entrena durament. S’està preparant per anar a competir als pròxims jocs paralímpics. Per ser ells mateixos una autèntica escola en la conscienciació del món que ens envolta, et volem dir que guanyis o perdis, tu per a naltres sempre seràs un campió.
Déu beneeixi a les del Pan Bendito.
