Des d’aquest elevat cim, protegit per un castell, veig la vall humida de Mequinensa. On abans es bellugaven les barcasses de banda a banda de riba, ara s’hi percep el moviment de pescadors germànics i algun d’autòcton. Si miro al nord hi veig el Cinca que fuig de Fraga, de la qual veig clarament el campanar i son castell. Si faig un gir i miro al sud crec ensumar els tossals d’Almatret i Riba-roja, respiro Faió, oloro Nonasp, tasto Favara.
Aquestes aigües es fan una i recorren una vall natural que queda tancada en la seva mirada a l’est. Des d’aquest cim, la vall indaga Seròs, la Granja d’Escarp, Massalcoreig, aquesta vall que resta encabida com una peça de puzle en la seva idiosincràsia territorial, cultural i social. Quan voltejo i miro a l’esquena, direcció a l’oest, cau el sol al fons de l’infinit terreny que conforma un desert, frontera extensa i indiscutible entre cultures, estèril enclavament que no dibuixa ombres de contorns de viles a l’horitzó i que marca l’inici i el final d’una manera d’enraonar nostrada. Una manera d’enraonar que no va trobar vida en un terreny de muntanyes negres sense aigua.
Ni cent historiadors a sou poden canviar l’orografia d’una terra, ni cent malintencionats poden bescanviar la realitat de la gent que l’habita. Aquest camí de sirga que ataüllo des del castell permet albirar una vall estesa, que al seu dia va ser arrencada com a peça d’un tot, paradís entre muntanyes que ara respira amb dificultat sota l’espasa forana.
No hi ha vergonya, però sí una estratègia intensament estudiada, que ha perseguit sense descans normalitzar costums intrusos, imposar normes externes i practicar modes de vida aliens, que a cop de repetició i atiant l’odi han sembrat, en part, la discòrdia i un discurs de negació de la mateixa i autòctona essència.
Aquesta vall és la vall de la mare de l’àvia. Era abans ja de l’àvia d’aquella àvia. No van pas annexionar-se cap objecte aquelles àvies, ni van dur cap idioma estranger, doncs, la parla que empraven era part de la casa i de la terra on varen néixer. No van creuar cap desert a cavall des d’Almansa, ni amb grises tropes armades van coercir cap veí, ni amb cap democràcia burocràtica van enredar la població per fer-la abanderar l’ensenya estrangera.
Aquesta vall estesa, esplugada, annexionada, va ser aixecada amb el parlar d’aquesta franja de terra que roman atrapada a les urpes d’un rei administratiu, que impera de lluny, de més enllà dels vastos paratges de terra erma on cap idioma va trobar adob.
Les àvies de les nostres àvies no van annexionar-se els territoris d’aquesta franja de terra que recorren els rius cercant el mar. Els nets d’aquells nets d’aquelles àvies no podem assumir que som forans a casa nostra. La vall humida observa la parla i el batec del Pont de Suert, d’Almacelles, de la Granja d’Escarp o de Gandesa. A la vegada, aquestes miren a l’oest i hi troben casa. El puzle d’aquesta vall es completa a l’est i s’emmarca en la frontera natural d’un desert que ens distingeix d’altres contrades, parlars i formes d’entendre l’existència.
Nosaltres, franja de terra i de parla de vida, som la peça de l’oest d’una experiència. No és, per tant, nostrat l’emblema que fa escarafalls a la nostra ensenya.
