La Franja de Ponent ha sigut durant dècades víctima d’una invisibilització lingüística que va molt més enllà de l’ús social del català. Un dels exemples més subtils –però igualment significatius– d’aquesta despersonalització cultural és la tergiversació de noms i cognoms propis de la nostra llengua en els registres civils, escolars i oficials, i també en els registres eclesiàstics i les cerimònies litúrgiques (batejos, enterraments…).
Malauradament, l’Església ha tingut, juntament amb les institucions centralistes de l’Estat –directament o per delegació–, un paper ben nefast en aquesta qüestió, i el continua tenint. Una qüestió ben estudiada pel sociolingüista matarranyenc Natxo Sorolla, en el seu llibre ‘Llengua i societat a la Franja’, on presenta el marc teòric per a entendre com aquestes tergiversacions formen part d’un procés més ampli de minorització.
Un cas paradigmàtic és el de l’escriptor, també matarranyenc, Desideri Lombarte, que duia un cognom alterat, ja que la seua forma original seria Llombart. Aquesta deformació no és anecdòtica, és el reflex d’un sistema que ha castellanitzat persistentment, i a consciència, la identitat dels catalanoparlants de la Franja, començant per allò més íntim, com per exemple els noms de fonts, en un procés de despossessió cultural que es pot considerar un veritable etnocidi, com ja hem apuntat, secundat per l’Església.
Durant anys, a la Franja, els registres civils només acceptaven formes castellanes. Així, Joan es convertia en “Juan”, Joaquim en “Joaquín” i Ferrer en “Herrero” –i també al País Valencià: recordem el ministre franquista Herrero Tejedor–. Però, més enllà de la traducció, hi ha hagut casos de transcripcions errònies, adaptacions fonètiques i pèrdua de la forma original. A banda de crear una generació de ciutadans amb noms i papers que no es reconeixen com a propis.
Recuperar els noms i cognoms de les persones en la seua forma i aparença formal catalanovalenciana no seria només una qüestió administrativa, representaria un acte d’afirmació, de resistència cultural i de dignitat personal per a la gent de la Franja. La llei permet catalanitzar els noms, però cal voluntat, informació, suport institucional i encoratjament, coses que ara per ara, malauradament, no hi són en el grau que caldria, especialment si tenim en compte tot el llast que arrosseguem d’un passat contrari a les nostres característiques culturals i singulars més pròpies i distintives.
