A molts llocs dels Països Catalans passa això, un fenomen que és especialment notori a la Catalunya Nord, on arreu es poden trobar les quatre barres i símbols catalans, inversament proporcionals, però, a l’ús de la llengua, que queda relegada i fora de les activitats quotidianes, en una mostra cara d’on pot arribar la banalització més grollera, tot reduint la identitat a una especificitat per a turistes, sense cap repercussió pràctica per al reconeixement de l’autèntica personalitat dels autòctons i per a l’ús de la seua llengua.
Malauradament, a les comarques de la Franja també passen fets semblants. Només cal pensar, per exemple, en el Dia de la Faldeta, a Fraga, o en el Ball dels Salvatges, a Benavarri, on totes les activitats oficials i presentacions es fan en castellà, i, pel que fa a la capital de la Ribagorça, deixant la llengua autòctona reduïda al mínim, a les representacions i descontextualitzada, com un element folklòric més. La mateixa tònica, al capdavall, que l’ofrena floral a Saragossa a la verge del Pilar o a València a la verge dels Desemparats, amb, en aquest darrer cas, masses de gent que ha abandonat la seu parla autòctona valenciana que no dubta a disfressar-se de llauradors, de manera més prompte grotesca, i fer veure que són valencians per un dia.
Quan el folklorisme de cartó pedra impera i ho redueix tot a un espectacle per a consum de turistes, banal i sense res al darrere, passa el que passa: una mascarada infame que tot ho envaeix i que paradoxalment serveix per a diluir encara més la personalitat pròpia i enaltir la llengua predominant estatal en detriment de la llengua originària del territori i de la població, sotmesa a diglòssia i a la ignorància de les seues arrels. Un bucle certament pervers, que cal trencar, sense renunciar, però, a les mostres de folklore autèntiques, però en el seu degut lloc i en la seua justa mesura, i sobretot sense que servisquen per a tapar la identitat pròpia i la llengua.
