El conveni d’ensenyament de la llengua, signat curs 85-86, va suposar una oportunitat de feina i de futur. Fins i tot les famílies més hostils van inscriure els fills a català.
Un matí de primavera de 1984 la professora tamaritana Marina Mazarico Yubero, destinada a l’Institut de Ponts (la Noguera), va rebre una trucada de Ángela Abós Ballarín, directora del Ministeri espanyol d’Educació a Osca. Ángela Abós li va proposar d’esdevenir ensenyant de llengua catalana, a partir del curs 84-85, a l’IES Binéfar-Tamarite (actualment IES La Llitera) en horari de matins. Hauria però d’arredonir la jornada, havent dinat, impartint unes hores de català en les escoles de primària del Campell i Castellonroi. Mazarico, que aleshores tenia els fills petits, li va anar com l’anell al dit tornar per a feinejar a la seua Llitera natal.
La professora, avui jubilada, detalla que aquell primer curs només van ser 36 els alumnes que es van apuntar a català, un 15% de les matrícules. Però els anys posteriors, l’optativa de llengua catalana va ascendir al 80%. Francisco Murillo Murillo, exdirector de l’IES La Llitera, matisa que entre els tamaritans més reticents a l’aprenentatge de la nostra llengua “no hi va haver cap problema”. Murillo, nat a Saragossa, recalca que bona part dels recelosos van acabar apuntant els fills a les classes de català “per una qüestió pràctica: la tirada natural dels veïns de la Llitera és cap a Catalunya”. Abós també va gestionar la incorporació d’altres docents de català arreu de la Franja de Ponent. Catorze centres educatius van fer visible el català a les aules el 84-85, aquell primer curs.
L’1 de febrer de 1984, disset batlles franjolins havien rubricat, en el Castell de Mequinensa, la petició d’introduir la nostra llengua a l’ensenyament. El prec, que també va incloure el reconeixement del català a la Franja i una llei de normalització lingüística, va ser adreçat a Josep Ramon Bada Panillo, llavors conseller aragonès de Cultura i Educació i recentment traspassat. Atès que, en la dècada dels 80, el Govern d’Aragó no disposava de competències en matèria educativa, el conseller Bada va enllestir un conveni, l’1 d’octubre de 1985, amb el ministre espanyol d’educació José María Maravall de cara a oferir, als centres educatius de la Franja, el català com a assignatura optativa. En paral·lel, Bada acudia sovint al Seminari de Professors de Català, amb seu a Fraga, on també s’hi desplaçava Mazarico: “Elaboràrem material amb vocabulari de la Franja, tot estava per fer”. Batlles que es van desmarcar de la Declaració de Mequinensa, nom amb el qual es coneix l’esmentada trobada institucional, posteriorment van sol·licitar classes de català en els respectius pobles.
Paco Murillo, veí jubilat del Torricó, es lamenta que el govern d’Aragó, que va rebre les competències en educació el 1998, no hagi trobat l’estona per crear la plantilla orgànica de català: “Els docents de llengua catalana són personal laboral, no hi ha funcionaris d’aquesta especialitat, no hi ha oposicions, no hi ha departament propi”.
