A José Luís Ibars Ibars, Penyo.
A bocafoscant, la silueta llunyana del castell de Mequinensa s’erigia en competència incontestable a la resta de turons i llurs ermites. Avui encara ho fa. El cel rogenc, com de postal, acomiadava la tarda a la ruralia fragatina, a tocar de la serra dels llops. Un dia, les gegantines nogueres ens feien ombra als camps de Saidí i els gossets s’estiraven als camps regats a manta. Un altre dia, li pegàvem puntades a una pilota cansada, tan cansada com nosaltres després de collir fruita.
Ajupit al bell mig d’un esvoranc a terra, reparant un tractor Massey Ferguson de color roig com el cel, anava enraonant amb ell mateix sobre les coses. Malgrat que no era un home que regalés somriures, alguna volta ens sorprenia amb una tímida rialla, sobretot quan ens deia una paraula que nosaltres no enteníem, perquè la deien a Saidí d’altra manera o perquè ell se l’inventava.
Com aquells filòsofs més arrelats a la natura, que s’allunyen del soroll de la urbanitat, com els revolucionaris, gens preocupats per encaixar en els dogmes de les masses, en Penyo, mai va acatar les ordres que imperaven. No en sabrem mai potser la seva història, ni el perquè de les seves decisions controvertides, però sí que sabem que va escollir els animals i els va posar per davant de moltes persones que volien fer-lo ser d’una manera que ell no era. Ves per on, que passen els anys i l’entenc més del que mai hagués pensat que l’entendria.
Nosaltres érem petits i només veiem una persona amb molt contrast, que semblava rude, però que tractava amb delicadesa els gossos amb qui compartia la vida. Algú que era molt alt i gros i que podia semblar mancat de maneres, però que tenia unes mans d’or per tractar amb animals i màquines. Una persona enginyosa que sabia trobar solucions a qualsevol problema que tingués solució i que ens va donar una lliçó muda sobre el que era l’elegància. Poca vestimenta, molta classe.
Vet aquí que, com a tota casa de pagès, arriba un juny de collites pobres i les coses van mal dades. Fugen esparverats els qui hi trobaven menjadora en els anys bons i s’obliden dels cognoms els qui seien a taula. Resten només les persones de la casa i la immensitat del mar de silenci que conformen les màscares caigudes.
Malgrat viure com un nòmada a una caravana, sense domicili fix i envoltat de bèsties nyauladores, en José Luis, en Penyo per nosaltres, no va saltar mai del vaixell com fan les rates. En els moments que la barcassa va agafar incerta deriva, ell va oferir el poc que tenia: el temps per acompanyar els xiquets de la casa si calia, el seu saber fer per si podia apanyar alguna cosa que no funcionés, i fins i tot, sense anar fort d’armilla, el limitat moneder de què disposava.
Amb els anys s’aprèn, no sempre, que els perfums són flaires buides. S’entén, amb els hiverns que van passant, que les indumentàries només són parafernàlia d’un teatre pèssim, que els cognoms no fan a la persona, que les absències no són res comparades amb les presències que acompanyen en la derrota.
En aquells temps, tan petits com érem, no podíem comprendre aquella elegància. Aquell saber estar allunyat dels cànons d’una societat que oferia clars símptomes de buidor i superficialitat. Avui sabem que l’extrema obsessió per la màscara és sinònim de poc esforç i que és l’anorèxia de mires d’una classe que no és la nostra. La fanfàrria de vestir, de fer-se veure, ja no ens enganya a les portes de cap temple.
La veritable llibertat no viu en la buidor de les paraules, ni en la postura projectada. La veritable elegància rau en els fets d’aquells que sempre seran herois anònims, denigrats molts cops per falsos jutges desproveïts de talent per fer judicis. Els mestres no sempre són a l’aula.
L’elegància no desfila.
