Fou el 22 de novembre de 2017 quan el ‘carnisser de Srebrenica’ fou condemnat a cadena perpètua pel Tribunal Penal Internacional per a l’ex-Iugoslàvia, i després de nou anys complint condemna ha mort recentment a la Unitat de Detencions de les Nacions Unides a la Haia.
La condemna era principalment per crims de Guerra i Genocidi, comesos a Sarajevo (10.000 persones mortes) i per la massacre de Srebrenica (7.000 homes morts i nens bosnians), amb indocumentades dones i nenes violades pel mateix exèrcit serbi, sota el comandament del ‘carnisser de Srebrenica’.
Sense cap mena de dubte, la comunitat internacional va mirar cap a una altra banda, tot i els escassos recursos que l’ONU va enviar a la zona dels Balcans. Les missions per aturar el conflicte armat foren infructuoses, i queda clar que quan als carnissers els hi dones vianda i eines ben afilades, van per la faena. Les missions de pau probablement van minvar el que podia haver-hi set una neteja ètnica sense precedents a Europa, superant l’ocorregut a la Segona Guerra Mundial, ja que proporcionalment els crims de guerra eren poc superables.
Passats els anys i les dècades, tenim la perspectiva històrica, i sota una avaluació global, és moment oportú per plantejar-se altres tipus de preguntes i de qüestions que amb anterioritat no podien esdevenir. És bon moment per preguntar-se: qui van ser els ‘carnissers’ que entre juliol i novembre de l’any 1938 aniquilaren a totes aquelles defensores d’un govern republicà, sota un règim democràtic a la nostra Franja de Ponent? Quin Tribunal Internacional per la batalla de l’Ebre a la Franja de Ponent es va crear? Quines penes van complir dits ‘carnissers’? On van morir complint penes de cadena perpetua els ‘carnissers’ de la Franja de Ponent?
La resposta rau en la impunitat. Els crims contra la humanitat no prescriuen des de fa pocs anys al nostre Codi Penal. Abans prescrivien, és a dir, el silenci combinat amb deixar passar el temps era la fórmula idònia per aniquilar i eliminar grups sota una identitat pròpia, ja que jurídicament la resposta era en favor dels ‘carnissers’. No eren jutjats, no eren condemnats, restaven impunes.
Mirant les imatges emeses per la televisió, comproves com algunes esglésies de Sèrbia, resen per la mort de ‘l’heroi nacional serbi’, on multitud de persones tot i haver passat el temps, sembla que tornarien a apostar per donar vianda i eines afilades als carnissers perquè poguessin continuar cometent crims de guerra, genocidis i massacres. Va passar a Iugoslàvia als anys 90, Ruanda (genocidi el 1994 amb entre 500.000 i 1.000.000 d’assassinats) o a la Franja de Ponent entre juliol i novembre de l’any 1938. Deuen haver mort, però recordem per sempre que ni astí ni enlloc volem mai més als assassins impunes com els de la Franja de Ponent.
