Lo 18 d’octubre d’enguany ha fet 90 anys des que Fraga se va convertir en capital del Consell Regional de Defensa d’Aragó, l’organisme autònom llibertari existent entre 1936 i 1937. Juan Carlos Chiné, paleta i anarcosindicalista del Centre d’Estudis Llibertaris José Alberola, mos ho recorde.
L’agost de 1936, les tres capitals de província d’Aragó -i gairebé la meitat del seu territori- estaven en mans dels revoltats feixistes del 18 de juliol; l’altra part, havia resistit l’embat i aturat el cop militar. Entre els pobles que es van mantenir lleials a la República es trobaven Fraga i els de la ribera del Baix Cinca, en el sud-est d’Osca. Convé recordar que la major part dels càrrecs de les corporacions municipals havien dimitit pocs dies després de conèixer-se la notícia de l’aixecament militar, provocant un «col·lapse» en la ja de per si minsa administració municipal de l’època.
Fraga serà dels primers municipis on es va crear un òrgan revolucionari que va fer-se càrrec de l’administració local; amb el nom Comitè Popular Antifeixista, format per destacades personalitats republicanes i anarquistes. Es va col·lectivitzar la terra i la poca indústria existent: paletes, fusters, ferrers, modistes, sastres, els diversos forns de pa… Es va posar en funcionament un hospital de sang, a més d’una escola i biblioteca, i al cap de poc va emetre la seua pròpia moneda de curs local. En general, va dinamitzar la vida social. La força numèrica de l’anarquisme organitzat era inqüestionable i van ser moltes les persones que, impulsades per les circumstàncies o per simpatia amb les idees llibertàries, es van sumar a la causa revolucionària; entre elles, cal ressaltar l’alcalde dimissionari, Joaquín Viladrich, del Front Popular.
Els orígens del Consell Regional de Defensa d’Aragó o Consell d’Aragó els trobem, sobretot, en l’enorme influència que la CNT i les idees llibertàries van exercir des d’anys a bona part de la població aragonesa, no sols en les zones urbanes, sinó també entre les que habitaven l’extens Aragó rural. Sense obviar la influència regeneracionista de Joaquín Costa i d’un cert republicanisme federal.
El Quart Congrés Nacional de la CNT, celebrat a Saragossa el maig de 1936, va aprovar, entre altres acords, la resolució ‘Concepte Confederal del Comunisme Llibertari’, on es desenvolupa tot un «programa polític» davant una hipotètica revolució social esdevenidora i, entre altres qüestions, determina l’organització territorial de manera federal i autogestionada.
El 6 d’octubre d’aquest mateix any, ja en plena guerra, la Regional d’Aragó, Rioja i Navarra de la CNT va convocar un Ple Extraordinari a Bujaraloz -municipi dels Monegres on estava instal·lat la Caserna General de la Columna Durruti-. Van assistir-hi i participar-hi delegacions de sindicats cenetistes de gairebé 140 pobles aragonesos, a més de representants de les diferents columnes confederals assentades en el territori, entre elles la Columna Durruti, la Columna Roja y Negra i la Columna Ascaso. El Ple va acordar la creació del Consell Regional de Defensa d’Aragó. A Alcanyís, dies després, el Comitè Regional va decidir fixar la seu provisional del Consell a Fraga.
També és oportú recordar el Ple Nacional de la CNT, celebrat a Madrid dues setmanes abans, en el qual es va acordar la creació de Consells Econòmics i de Defensa, que contribuïssin a sostenir les conquestes revolucionàries des de juliol de 1936. Es van crear Consells en aquells territoris de l’Espanya republicana on el Moviment Llibertari i Revolucionari tenia major influència, com és el cas d’Astúries, encara que és cert que no van tenir la repercussió ni l’abast del Consell d’Aragó.
400 col·lectivitats i 100.000 adherits
El Consell va ser un organisme basat en els principis i l’experiència anarquista, sense la coerció de lleis ni la força de les armes; una estructura supramunicipal organitzada de manera federal, que va abastar tot el territori de l’Aragó republicà. Cal reconèixer que va néixer de la voluntat i del lliure acord dels pobles alliberats i del moviment col·lectivista; sobretot, de la necessitat de dotar-se de mitjans que mantinguessin unit el territori en l’econòmic i en el social. El seu objectiu principal era donar solució als problemes provocats per l’abandó secular de l’Estat i agreujats per la guerra.
A Fraga i els pobles del Cinca, es va trigar molt poc a col·lectivitzar la terra i a crear organismes administratius locals. L’agost de 1936, a Albalate de Cinca, es va celebrar un Ple Comarcal amb la participació de 21 pobles, on es va acordar qüestions com la col·lectivització i la creació d’estructures comarcals, amb la idea final d’implantar el Comunisme Llibertari, que no es va arribar a donar íntegrament, però sí en gran manera. L’abast de les més de 400 col·lectivitats repartides per tot el territori aragonès, amb prop de 100.000 persones adherides, posa en relleu la magnitud del moviment revolucionari.
El 18 d’octubre, Fraga es va convertir en la capital administrativa d’Aragó. Aquest mateix dia es va fer públic un manifest del Consell Regional de Defensa d’Aragó en el qual apareixien els noms de tots els consellers. En aquesta ciutat, es van editar els primers números del Butlletí del Consell i es va instal·lar la seu principal en el mateix edifici de l’Ajuntament, al Palau Montcada. Pocs dies després, algunes conselleries van traslladar les seues oficines a la finca de Monte Julia, al terme municipal de Bellver de Cinca. Així ho recorda Joaquín Ascaso en les seues memòries:
«Celebrem la nostra primera reunió en el Municipi de Fraga, la ciutat que tanta participació ha tingut en la història d’Aragó i d’Espanya. Semblaven ressuscitar les antigues generacions. Furs d’Aragó. Maza de Fraga, Llibertat. Llibertats. El dic de la nostra serietat era suficient per a contenir tot l’entusiasme de les tasques preliminars. Voluntat de triomf que aplanaria quants inconvenients sorgissin».
El primer Consell es va estructurar en set departaments o conselleries: Ordre Públic i Justícia, Informació i Propaganda, Agricultura, Instrucció Públi-ca, Transport i Comunicacions, Economia i Proveïments, Treball. Joaquín Ascaso serà elegit president del Consell. Tots els consellers són membres de la CNT, destacant en particular la figura del mestre José Alberola, nomenat conseller d’Instrucció Pública, que en aquest moment era el responsable de l’escola racionalista de Fraga. Durant anys, Alberola havia contribuït a obrir escoles en diversos punts de la geografia espanyola, compaginant treball i militància. Havia participat a la fundació de la FAI i era un dels oradors habituals en conferències i mítings propagandistes de l’anarcosindicalisme, a més de col·laborador assidu en la premsa anarquista.
Paradoxalment, Aragó va aconseguir així per primera vegada en la història moderna la seva «autonomia territorial», postergada durant anys per les vicissituds polítiques, l’escassa motivació aragonesista i republicana i, sobretot, per l’arribada de la guerra. En qualsevol cas, no es pot comparar amb altres organismes territorials d’aquest moment, pel caràcter revolucionari del procés constituent del Consell. Així ens ho recorden les primeres resolucions del Consell publicades des de Fraga els dies 18 i 28 d’octubre, respectivament:
«No es tracta, doncs, d’un estament més. El nostre Consell d’Aragó no és igual a la Generalitat de Catalunya. Tindrà potser alguna similitud, però la seua diferència és notable. La Generalitat es va crear d’acord amb uns cànons constitucionals i a les característiques d’una regió. Nosaltres hem nascut sense demanar permís a ningú més que al poble sobirà.
(…) La revolució que s’està produint a Aragó ens obliga a ser distints de les altres regions. Això no vol dir que tinguem un concepte cantonalista. El cantó implica reducció, davantera. Cantó, a Aragó, és un lloc destinat a joc de pilota, amb parets enfront i als costats: una espècie, en fi, d’encaixament. El contrari, precisament, a la nostra idea d’àmplia, d’absoluta universalització. Però repari’s bé: la revolució no es fa a força de lleis; que ningú no ens prengui per legisladors. Som una convenció revolucionària que es nodreix de la saba revolucionària que ens arriba dels pobles alliberats (…)».
La capitalitat de Fraga va ser efímera: a la fi de desembre de 1936, el Consell es va traslladar a Casp, població de la província de Saragossa, on va romandre fins a la seua dissolució manu militari l’agost de 1937 per les tropes de Líster. La brevetat del primer Consell no va estar renyida amb la intensitat dels esdeveniments. Des del primer moment, va haver de bregar amb molts detractors, sobretot del Govern central, però també dels sectors polítics més autoritaris i supeditats a la Unió Soviètica. La mateixa Generalitat catalana i part del republicanisme i socialisme es van mantenir recelosos davant l’hegemonia llibertària i la influència exercida en bona part del territori. No van escatimar a llançar faules i acusacions infundades, com la d’haver convertit el Consell en un veritable govern. Afirmacions que no corresponen a la realitat per la seua pròpia naturalesa, ja que l’assemblea fundacional havia descartat aquesta possibilitat. A més, el Consell no va disposar en cap moment d’una conselleria o departament de Guerra pròpia. Això no va impedir que rebés tota classe d’improperis, com el «gobiernillo» de Fraga primer i de Casp, després.
Labor i filosofia
Potser era premonitori l’ocorregut en el mateix mes de desembre, quan l’aviació republicana va bombardejar per error l’antiga casa senyorial de la finca de Monte Julia, on es trobava part del Consell. L’aparell procedia del camp d’aviació de Sarinyena -població pròxima-, casualment comandat per Alfonso de los Reyes, membre del Partit Comunista. D’alguna manera, doncs, és raonable pensar que, davant totes aquestes hostilitats, es va acceptar el reconeixement legal ofert pel govern de Largo Caballero, amb la condició de donar cabuda a representants de partits polítics en el Consell.
Però va ser a Fraga, on es van establir les bases d’alguns dels projectes més ambiciosos i on el Consell va començar la seua marxa. Una de les primeres resolucions, amb una forta càrrega simbòlica, va ser la que els consellers no percebrien cap sou, una pràctica heretada de la tradició cenetista, en la qual cap càrrec de l’organització era retribuït; manera d’evitar desigualtats entre els seus membres i la corrupció. José Alberola va redactar el projecte La Nova Escola. Eduquem instruïm racionalment, en un article publicat en el Butlletí número 3 del Consell, on va perfilar el projecte inicial sobre educació, mentre que la Conselleria de Treball va començar a organitzar estructures sòlides sobre la capacitat productiva i la distribució del consum, a banda d’un projecte de Seguretat Social. Des del departament de Transport i Comunicació, dirigit per Francisco Ponzán, va començar a organitzar un ambiciós pla de comunicació de mercaderies i passatgers que incloïa la millora de carreteres i camins rurals. Es van adequar i millorar el servei de correus i les línies telefòniques.
Així mateix, cal destacar la disposició de la mateixa Presidència del Consell per posar fi a certs abusos i excessos comesos per grups armats i milícies assentades als pobles alliberats, una qüestió demandada pels mateixos habitants i col·lectivistes del territori. Una altra qüestió no menys important va ser l’edició del Butlletí del Consell, que des de llavors es va publicar amb regularitat per a mantenir a la població informada de totes les resolucions que s’anaven adoptant, cosa que il·lustra la seva labor desenvolupada i la seua filosofia.
Aquest mes d’octubre fa 90 anys d’aquell intent revolucionari de subvertir les anquilosades estructures socials. És una oportunitat per a mirar-nos a l’espill de la nostra història: l’obrera, la de la gent comuna. I fer-ho sense autocomplaença contribuirà a obtenir més preguntes que certeses i ens allunyarà de qualsevol dogmatisme, però també ens permetrà posar en qüestió certs comportaments polítics. Em sembla oportú compartir unes paraules de José Alberola, pronunciades en una conferència seva a Lleida el març de 1937:
«O es creu al poble o es creu en l’autoritat. Si creiem al poble, triomfarem i ens apartarem de qualsevol vel·leïtat sectària. (…)
Com més vinculem el nostre esforç als esforços desinteressats, al treball creador, a l’aspiració de llibertat, a la convivència no forçada, a la iniciativa lliure, a la federació d’esforços, a la cultura i a la cordialitat, al progrés sense interrupció i sobretot als valors imponderables de la moral, més a prop estarem de l’alè popular i més propici veurem el demà. La revolució serà així indestructible i els anarquistes tindrem, més que guardó material, la satisfacció íntima d’haver-la impulsat confonent-nos amb el poble i no apartant-nos d’ell».
