L’any 2005 va ser maleït. En pocs mesos la Franja i els Països Catalans perdíem Jesús Moncada, l’escriptor genial de Mequinensa, i Josep Galan, l’homenot de Fraga que va ser determinant per a mostrar una llengua amagada, una llengua sense nom, rebutjada i atacada.
Amb la convicció, la gosadia i la determinació d’una mosta de persones de les comarques del ponent lingüístic català, entre les quals sobreeixia Josep Galan Castany, es va fer eixir la llengua a la superfície, es va reivindicar la catalanitat del nom i es va organitzar la defensa i la recuperació del català a les comarques de la Franja. En no gaire més de vint anys, sempre amb el protagonisme decisiu de Josep Galan, van aparèixer les associacions per defensar el català a la Franja, les primeres revistes en català -‘Temps de Franja’- i es van editar i publicar llibres en català d’autors i continguts del territori. Un miracle.
Ara en fa vint, d’anys, que no hi és Galan i el camí i els fonaments que va marcar han tingut recorregut i consistència. Una altra cosa és la situació de precarietat que viu la llengua a tot l’àmbit lingüístic del català, on s’han encès totes les alarmes d’emergència, una precarietat que a les comarques de la Franja és més palesa; cert, com arreu dels Països Catalans, però pitjor a la Franja si tenim present d’on venien els pobles de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya; i més precària, diguem-ho també, per la situació d’extrema adversitat en què viu la llengua catalana a les terres d’administració aragonesa.
Molta feina feta, l’amic Galan era una persona constant, indefallent, només cal tenir present l’obra escrita per adonar-se de la capacitat de treball del fragatí: llibres d’investigació de camp sobre la llengua de Fraga, reculls de mots, refranys i fraseologia del Baix Cinca … Fins i tot una novel·leta inclosa en la col·lecció de Quaderns de la Glera dirigida per Hèctor Moret.
Molta feina, molta! Quina sort haver comptat amb aquest treballador de la llengua; aprofitem el seu mestratge, la seua empenta exemplar. No és cap tòpic: ens cal gent com Galan!
Permeteu-me completar aquestes ratlles amb un fragment de l’article ‘Josep Galan i la lliçó de sumes i verbs’ que vaig escriure per a la revista ‘L’Escletxa’, una publicació avui desapareguda de la CAL: “Un més un són dos, dos més un són tres, tres més un són quatre… I així anar fent sense descans; aquest podria ben bé ser el lema que va presidir la vida pel català a la Franja de Galan; una vida de sumes, de sumands i d’accions.”
Fins ací el fragment. Són versos de la cançó ‘Lliçó de sumes i verbs’ que cantava el gran Ovidi Montllor, un altre imprescindible que ja feia deu anys que faltava. La cançó del cantant d’Alcoi acabava amb una simplicitat aparent, com la que mostrava el nostre Josep Galan: “Doncs, xiquets, no deixeu que ho faça un altre”.
Res no era simple en la tasca de Galan pel nostre català, sinó que era d’allò més complex en tractar-se de treballar, treballar i treballar –“sumar”, en definitiva- pel català de la nostra gent com ell va fer sense aturador en mig de l’adversitat. Tinguem present aquesta idea i l’exemple vital de Josep Galan per la llengua: dedicació… Perquè ningú, cap altre xiquet no ho farà per nosaltres.
