Hi ha cançons que acaben sent himnes. Ens retornen a sa ment a deshores, s’horabaixa, quan estem en hores baixes o a totes hores. Són aquelles melodies que aconsegueixen crear-nos sensacions i connecten amb ses nostres emocions. Són cançons amb sentiment, perquè les portem al cor.
Són es himnes particulars de cadascun de naltres, i que vam compartir, compartim i compartirem amb es nostres estimats, les nostres estimades, o amb totes eixes persones amb qui compartim sa sintonia i es feeling cap a ritmes, lletres i contingut. No són cançons, són clàssics, perquè mai passaran de moda els temes, el contingut i l’enfocament d’aquests.
Viatgem direcció a s’exili per sa mateixa ruta d’Antonio Machado, i trobem “els rossos camps de blat dels nostres avantpassats” a comarques de blat o ordi com sa Segarra; anem direcció sud cap a sa mar sota sa sintonia de Nina Simone i son single Sinnerman, i aguaitem com ses pageses es mantenen en peu de guerra defensant “la fruita seca a la selva del camp”; travessem direcció la costa del Baix Empordà, i sabem que el gran hit de ‘No te rindas, resiste’ d’Habeas Corpus, era dirigit al mateix cantant del grup KOP tal com aquella gran frase “el pare és molt lluny, molt lluny de Celrà”; al sud del sud sabem que València crida fort, a la plaça de bous; i allà on de lluny s’ensuma un castell sabem que el castell serà rebel; i després de molts anys continuo pensant que soc jo “un nen mira a Girona en un carrer estret mentre crema un forn”; i no cal dir-ho, no ens podem oblidar que “a la porta del casal del Fraga no hi som totes”.
L’Àngel és el cantautor de la Franja per excel·lència. Poques defensaran aquesta vall estesa, aquesta vall esplugada com ho va fer ell a través de les cançons, que són els nostres himnes. No és un compositor deslocalitzat, sinó ben arrelat al territori, com tots els fruiters que no es mouen d’on creixen fins a morir.
Sonarà sempre el ‘Back to Black’ d’Amy Winehouse, recordant temps nostàlgics com quan veiem l’Àngel Soro dalt de les tarimes. Òbviament i com sempre, no hi hagué una aposta pels artistes, d’aquesta vall estesa, vall esplugada, més que alguna nena de bon veure que amb accent de Mequinensa fa de col·laboradora a la Televisió Catalana. Sempre hem somiat que les nostres contrades fossin “el talismán de tu piel me dice” de Rosana, però tinc els meus dubtes de l’interès real del govern central i centralitzador de Barcelona en les nostres terres.
Vam eixir en el passat, eixim i reeixirem en una terra oblidada per totes, i és per aquest motiu, que necessitem figures que reivindiquin les nostres contrades sobretot en nom de les que ho han de fer i no ho fan. El nostre cantautor fou, és i serà: Àngel I, el clàssic.
