Des que es va iniciar l’autonomia aragonesa, hi ha hagut molts intents, tant a curt com a llarg termini, a banda i banda de l’arc parlamentari, de soscavar el focus capitalitzador que té Lleida envers les comarques franjolines, sobretot a la Llitera i el Baix Cinca. En són exemples la comarcalització i la descapitalització administrativa de Tamarit i Benavarri en detriment de Binèfar i Graus (encara que avui dia Tamarit és la capital de facto de la Llitera, pels problemes amb la seu de Binèfar; però això és una altra història), la diòcesi de Barbastre-Montsó i la segregació de les parròquies franjolines de la diòcesi a la qual van pertànyer durant més de 900 anys, o la política de mobilitat que desincentiva el transport públic cap a Lleida, Barcelona o altres localitats catalanes, per no ser de l’interès aragonès o espanyol.
Però, si hi ha un element que ha estat la joia de la corona d’aquesta política, ha estat l’hospital de Barbastre, una infraestructura que havia de ser referent en tot el sector oriental i meridional de la província d’Osca. Un hospital que, en els seus inicis, tenia la categoria de “comarcal” i es plantejava com la solució aragonesa per reduir la dependència de la referència catalana: l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova, situat a la capital de la Terra Ferma i creat, en el seu moment, per abastir tant la ciutat com la província i les comarques del centre i nord de la Franja.
Aquest hospital, originari de l’antic Instituto Nacional de la Salud (INSALUD), va ser l’aposta del Govern d’Aragó per, inicialment, descentralitzar els hospitals d’Osca per la llunyania respecte a les localitats més allunyades de la capital i, posteriorment, per rivalitzar amb Lleida, en una mena de David contra Goliat sanitari. Es va intentar convèncer els usuaris aragonesos que l’opció de Barbastre era millor que la de Lleida, i s’hi van abocar recursos: especialistes, inversió i “proximitat”. A més, tots els centres de salut formen part de l’àrea de Barbastre.
Però convèncer la gent que havia anat tota la vida a Lleida perquè canviés d’hospital o de centre de referència no era fàcil (en aquell moment, a Lleida els especialistes també atenien al CUAP de Prat de la Riba). Per això, a Montsó es va crear el seu propi “Prat de la Riba”, el Centre d’Especialitats, i a Fraga, per calmar les aigües, se li va conferir el seu propi hospital, tot i que amb funcions limitades.
Un cop desplegada aquesta infraestructura, es va impulsar des dels centres de salut que els pacients fossin derivats cap a Barbastre per a consultes amb especialistes i, si calia, intervencions quirúrgiques. L’argument era clar: més proximitat i un accés directe a l’historial clínic, mentre que a Lleida tot resultava més complex. Alguns franjolins hi van confiar, i la crisi del 2008 va fer la resta…
La crisi va afectar fortament les finances catalanes i també el model de finançament: fins aleshores, l’atenció als pacients franjolins es compensava a través del Fons de Cohesió Sanitària, però amb les retallades de 2011 i 2012 aquest mecanisme va quedar pràcticament desactivat, deixant sense cobertura real un sistema que havia sostingut durant anys l’atenció sanitària de la Franja.
En aquest context, l’Arnau va començar a limitar l’atenció als franjolins i a derivar pacients cap a Barbastre i Saragossa. Paral·lelament, Aragó deixava d’oferir l’opció de derivació a Lleida.
Això va provocar protestes dels pacients franjolins pel tracte rebut en el que havia estat el seu hospital de referència i per la manca de resposta de l’Aragó per solucionar-ho. Es van fer visibles casos de persones que, per rebre tractaments com la quimioteràpia, s’empadronaven en municipis catalans per evitar desplaçaments a Saragossa. Els consells comarcals de la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca van reclamar solucions a la DGA i a la Generalitat, que finalment van acordar convenis sanitaris renovables cada cinc anys.
Però el mal ja estava fet. Molta gent franjolina va passar a tenir els seus especialistes a Barbastre. Aquest trasllat de càrrega, que abans assumia l’Arnau, va tensionar l’hospital de “referència aragonesa”, que començava a fer aigües per totes bandes. A tot això s’hi sumava la dificultat per consolidar professionals –sovint residents fora, principalment a Saragossa–, fet que ha anat debilitant el sistema.
Durant la pandèmia de 2020, fins i tot es va arribar a demanar des de Catalunya que els franjolins no acudissin a l’Arnau en plena onada de covid-19.
Però Barbastre no ha estat a l’altura: no té la mateixa categoria que l’Arnau i, en casos greus, les derivacions continuen cap al Miguel Servet de Saragossa. A això s’hi afegeix el problema actual de manca d’especialistes, amb places vacants i dificultats per cobrir serveis tant a Barbastre com a Fraga.
Les conseqüències són evidents: persones esperant dos o tres anys per visites d’endocrinologia o traumatologia, entre altres especialitats. Al centre de salut de Tamarit de Llitera s’acumulen les queixes pel funcionament de Barbastre, i ja es percep una tornada progressiva cap a Lleida.
I això no afecta només la Franja de Ponent, sinó tota l’àrea sanitària. Les llistes d’espera s’allarguen, els serveis no es cobreixen i el malestar és cada vegada més evident. En aquest context, ha sorgit la Plataforma en Defensa de l’Hospital de Barbastre, com a resposta a una situació que molts consideren insostenible.
Jo només sé que mon pare ha estat esperant més de tres anys a Barbastre perquè li mirin els genolls. Farts d’esperar, vam decidir exigir el canvi a Lleida fa uns sis mesos. I encara sort que ho vam fer: ara ja és en llista preferent per operar-se, i esperem que a finals d’any ja estigui operat dels dos genolls i pugui començar a recuperar qualitat de vida. Perquè hi ha coses que, senzillament, no poden esperar tres anys.
En definitiva, mentre comencem a veure que aquesta política aragonesa cau pel seu propi peu, es confirma el que molts ja sabien: es va prioritzar el relat polític per sobre del benestar de la gent. I quan això passa, el resultat no és cap victòria territorial, sinó un fracàs col·lectiu.
La Franja de Ponent no necessita murs ni rivalitats artificials, sinó serveis eficients, propers i de qualitat. I si aquests passen per Lleida, negar-ho no és defensar el territori, sinó perjudicar-lo.
Potser ja és hora de deixar de banda la confrontació i apostar per la cooperació real entre administracions. Perquè la salut no entén de fronteres, però sí de negligències.
