Som pobladores d’un territori fluvial. Lo riu Cinca, lo Segre i l’Ebre formen part del nostre paisatge. Lo riu é vida, idò, l’estim. Gaudim del respir de la frescor de les lleres verdes i com el nostre mestre Josep Galán, “sinto, Cinca, el remor de ta aigua hermosa”. La humitat d’eixos rius, en lo contrast ambiental ens proporciona la cegallosa. Fa que entre altres coses, siguem conegudes per viure, uns mesos a l’any, enmig dita espessa boira. Los rius fan lo seu recorregut natural, tenint idò l’aiguabarreig a Massalcoreig, allà on les aigües sumen los seus cabals; les terres d’horta amb una qualitat per als cultius immillorablle, i també tenim ponts per creuar-los.
É cert que, durant segles, la Granja d’Escarp i Torrent de Cinca, per posar un exemple, connectaven amb altres poblacions a través del transport fluvial: lo Cinca i lo Segre eren travessablles en barca. Com aquelles barqueres, “sinto, Cinca, el remor de ta aigua hermosa”. Però ara centrem-nos en los ponts, idò són passarel·les per anar d’una banda a l’altra del riu sense acabar ben xopa.
Ses terres fluvials des nostre territori van fer de naltres unes pobladores majoritàriament agràries. D’un temps ençà, ses figues, los codonys, ses peres llimoneres i los mullareros; juntament amb infinitat de verdures de temporada, feien de naltres una societat molt arrelada a sa terra. Érem, com deia Teresa Jassà, “l’Alba, un vol de moixonets, ixen d’un cel, cap al món”. Vivíem majoritàriament de sa terra.
Ara ses coses han canviat, però no en excés. A sa nostra terra, tenim sa campanya de sa fruita, que pam amunt, pam avall, aglutina els mesos de primavera i estiu. Continuem sent una zona agrària, però ara gaudim d’unes pobladores de temporada. Són un volum de persones que poden arribar a duplicar ses habitants anuals dels pobles, i venen a treballar per l’aclarida dels fruits, recol·lecció, empaquetatge, transport, refrigeració i comercialització; juntament amb infinites feines diverses que s’han de realitzar al camp, però que no es veuen. A trenc d’alba ixen de casa cap a l’horta i el mont, i recorden “un vol de moixonets, ixen d’un cel, cap al món”. No transiten amb “un barril de sabó moll que havien embarcat a Flix de matinada”, sinó amb caixons, galledes i pallots plens de fruita fresca.
A part del dit, dites persones treballadores també fan vida. Són vida com lo riu. Com totes elles “sinto, Cinca, el remor de ta aigua hermosa”. I com estim al riu perquè és vida, idò, també estim eixes persones. Donen vida als pobles, a les zones rurals. I sobretot en horari de s’horabaixa, i de cap de setmana, dites persones creuen el pont per a fer les seves compres de queviures; altres vesprades, trobades entre amistats, familiars o compatriotes; altres tardes prenen la fresca, altres van a l’estació o en tornen; altres vespres, resen; van a veure algun partit deportiu o simplement passegen. Com totes elles, “sinto, Cinca, el remor de ta aigua hermosa”.
El pont de lo riu Cinca té una vorera molt estreta, d’igual amplada que les passarel·les de models de Paris o Milano. Elles desfilen en travessar el pont del riu. N’hi ha que van en sintonia amb la feina que fan, i duen roba de camp, perquè recordeu que som pobladores agràries per la sort de viure en terrenys fluvials, per això “sinto, Cinca, el remor de ta aigua hermosa”. Altres s’han canviat la indumentària i vesteixen més acuradament, amb tot tipus de graduacions cadascuna d’elles, fins a alguna que va de vint-i-un botons. Són “un vol de moixonets, ixen d’un cel, cap al món”.
Aquelles tafaneres que ens xoca fer safareig, gaudim d’un espectacle sense precedents a les nostres contrades, idò tenim models internacionals, amb infinitat de fisonomies, alçades, d’elegància en el pas, de vestits de tota mena. É impossiblle, no gaudir d’alguna model que altra, i sincerament… eixes models internacionals podrien desfilar a qualsevol capital mundial de la moda. Lo riu é vida, idò, l’estim. “Sinto, Cinca, el remor de ta aigua hermosa”. Gràcies a que tenim riu, tenim la passarel·la del riu, per on desfilen les models, que ens donen vida com ‘‘un vol de moixonets, ixen d’un cel, cap al món’’. Els terrenys fluvials atrauen treballadores agràries. Donen vida a les zones rurals. Idò, com donen vida, a totes eixes persones les estim. Gràcies a eixes models internacionals som capital mundial.
Fraga, Paris, Milano: anem a la moda.
