Per a poder valorar adequadament Moncada -desaparegut el 13 de juny de 2005, ara fa just vint anys- cal tindre en compte que va ser un personatge polièdric i amb molts matisos, un intel·lectual complet, en tot l’abast del mot, ja que no solament es va dedicar a la literatura, on excel·lí, sinó també a la pintura i a l’ensenyament, a banda d’haver mantingut una actitud cívica insubornable i compromesa amb la seua gent.
Amb el pas del temps apareix nítidament com “un dels grans” de la nostra literatura. Un gran homenot, en el sentit planià, i no només per la seua obra, sinó també pel seu exemple i el seu compromís. Si no ens hagués deixat tan prompte, qui sap quines obres hauria sigut capaç de crear! Tot i això, ens hem de treure el barret davant la seua producció literària: no endebades, és l’autor d’expressió catalana traduït a més idiomes. I el seu èxit desmunta aquelles postures supremacistes que neguen el pa i la sal a la nostra llengua, i fins i tot la seua mateixa existència, almenys en terres administrativament aragoneses.
Moncada és l’exemple clar de com amb una llengua secularment humiliada i menystinguda es pot arribar a les més altes cotes literàries i aconseguir una projecció universal, i de com des d’un punt de partida local es pot tenir una visió global de la realitat, on tota la humanitat s’hi pot sentir reflectida. El seu triomf és una bufetada a la cara a tots aquells que a l’Aragó -i no únicament a l’Aragó- han fet tot el possible per a erradicar el català, des de l’escola a la trona. Personatges com aquells mestres que posaven tot el seu afany a castigar els infants que parlaven la nostra llengua, que per a ells era un menyspreable “chapurreado” o “patués”; per exemple donant-los un “objecte de la vergonya”, que havien de passar a qui sentissen que no parlava castellà, fins que al final el darrer posseïdor era castigat, tal com està documentat que passava a Areny de Noguera a la dècada dels setanta. Un afany que s’ha mantingut fins als nostres dies; només cal recordar l’anècdota reportada per l’activista franjolí Guillem Chacón, qui explicava el menyspreu amb què, a la mateixa Mequinensa, la mestra va tractar la seua filla en veure que duia llibres en català a la motxilla. Per no parlar de la negativa, a l’ambulatori de Fraga, d’atendre el fill del psicòleg Quim Gibert perquè el seu pare s’expressava en català.
El mateix Moncada deia: “ignorava que allò que jo parlava fos una llengua que es pogués utilitzar a l’hora d’escriure. I d’això el franquisme ja es preocupava que no ho arribéssim a saber”. I Carles-Jordi Guardiola, editor de Moncada i company seu de militància al PSAN, va destacar en un homenatge a l’escriptor el paper que havia tingut en el procés de normalització del català a la Franja, on, segons ell, “abans de Moncada ningú considerava un mèrit escriure en català”. De fet, va ser capaç de capgirar la situació i, a través de la llengua, de donar a conèixer Mequinensa al món sencer. Com diu Rosa Regàs, escriptora i admiradora, “el català de Moncada és un català autèntic; no segueix normes. A ell no li ha fet cap falta la normalització (…), perquè parla des de la profunditat i autenticitat de la llengua i això és d’una intel·ligència literària impressionant”.
Moncada fou un cronista elegíac d’un món, o més ben dit, d’una època, que s’apagava i donà naixença a un nou ordre, que tot ho trastoca i envaeix, carregat de violència i vulgaritat. Actuà com a notari d’un gran trasbals i de la desaparició de tot un món, Així no ens hauria de sorprendre l’admiració moncadiana per Vilallonga i Lampedusa, com tampoc la que mostrà per Bassani, qui des de Ferrara, la seua ciutat de província, bastí, com els anteriors, tot un món i ens feu la crònica d’un temps determinat.
Un món i un temps que en el cas de Moncada giraven al voltant de Mequinensa, vila singular, amb minaires, llaguters, agricultors i petits comerciants, avui irremissiblement desapareguts a causa de l’embassament, símbol implacable del “progrés”, una força irrefrenable i violenta que tot ho transforma i afecta per igual totes les classes socials. Classes socials minuciosament i implacablement disseccionades per Moncada a través d’uns personatges plens de vida i d’humanitat, sacsejats per la luxúria, les relacions de poder i l’omnipresent i quotidiana presència de la mort, els quals conformen una acció coral descrita a través de la seua implacable visió sarcàstica i humorística, que s’acarnissa especialment amb les anomenades “forces vives”, tot mostrant-nos, a través del prisma de la sàtira i l’humor més descarnats les seves repressions, fariseisme i desoladora mesquinesa i brutalitat, amagades rere la careta d’una falsa respectabilitat, en una obra immortal i que restarà per a sempre.
