“Franja de Ponent”, una denominació que ha fet fortuna, tot i això, la gran majoria de la gent no sap emmarcar-la prou bé en els seus veritables límits físics i, a més, es correspon amb unes terres que queden molt allunyades, físicament i mentalment, per a la majoria dels conciutadans. Potser aquesta nebulositat i imprecisió ha contribuït a fer que haja esdevingut una denominació atractiva i suggerent, un pèl màgica: la Franja, “terra ignota”, territori mític…
És un terme que ultrapassa la mateixa materialitat que designa per a projectar-se a través de viaranys individuals cap a múltiples i variades interpretacions. Està bé que així siga. Per què no? L’Atlàntida, el regne del prest Joan, l’illa de Sant Borondó… i la Franja.
L’existència dels mites ha sigut una constant al llarg de l’evolució de les diverses societats humanes, i s’ha mostrat com una ferramenta molt eficaç -força sovint per sobre del mer saber erudit- per a donar un sentit engrescador a l’existència i a la rutina quotidianes, una tesi que ha estat desenvolupada i recolzada per en Toni Strubell i Trueta en el seu assaig ‘El cansament del catalanisme’. Aquesta ha sigut la funció de molts mites històrics -i també, entrellaçats amb ells, de molts mites geogràfics.
Tanmateix, hem de tenir present que la Franja de Ponent, sense deixar de comportar les característiques anteriorment apuntades, també és una realitat geogràfica material, física i humana. Aquesta dualitat, gosaria dir, constitueix ara per ara l’essència del concepte: realitat i mite, quotidianitat i virtualitat, molts camins inconscientment, per als seus habitants i per a la resta de catalanoparlants.
Si tenim ben clar aquest fet i sabem adoptar una posició equilibrada entre els dos extrems ens podrem estalviar molts malentesos i confusions, i sabrem com i en quines circumstàncies haurem de mostrar-nos solidaris -si és aquesta la nostra intenció-, sense falsos i impostats paternalismes i lliures d’interferències onírico-literàries, molt respectables, però pertanyents a una altra esfera, a un altre tipus de realitat, molt més etèria i privada, que també té el seu valor, però potser en una altra esfera diferent de la quotidianitat. Com sempre, la Franja es troba al mig! I segons com es mire, això també és un privilegi, una equidistància natural de la qual n’haurien de traure profit els seus naturals.
