Els darrers estudis que fan referència a la Franja no conviden precisament a l’optimisme, com ja era d’esperar després de quaranta anys d’una “democràcia” que ha negat a la nostra llengua la condició d’oficial en aquest territori. Als mals endèmics territorials de sempre, com la despoblació, l’envelliment, la marginació, la desestructuració i la manca de comunicacions, hi hem d’afegir d’altres de nous, com l’impacte del turisme massiu a l’extrem nord i a l’extrem sud, els megaparcs eòlics o la implantació de megaescorxadors. I, a més, es produeix un fenomen molt preocupant, destacat per sociolingüistes com Natxo Sorolla o Esteve Valls: els pares ja no transmeten la llengua catalana als fills.
La interrupció de la transmissió generacional s’ha accelerat i generalitzat en els darrers temps. Cada cop més els xiquets juguen i es comuniquen entre ells i amb pares i familiars en una altra llengua, ja sabem quina. És força evident que no és gens aliena a aquest fenomen la posició marginal que ocupa la llengua catalana a les escoles de la Franja, atès que no és llengua oficial, ni de comunicació, ni s’hi fa immersió, sinó que amb prou feines constitueix una matèria escolar isolada –i encara gràcies–, com si fos una llengua estrangera més.
Aquest fenomen també es produeix en altres zones del nostre domini lingüístic, però enlloc passa d’una manera tan ràpida i tan brutal com a la Franja. La percepció que hi ha, tant de dins de la mateixa Franja com de fora, és que la llengua, en les noves generacions, està greument tocada. Tanmateix, alguns creuen que és una qüestió secundària; o, pitjor encara, són víctimes de prejudicis o de desinformació interessada i, fins i tot, grotesca. La situació és força greu, com reconeixia un destacat activista cultural i bibliotecari de la localitat de Torrent de Cinca en una entrevista, on deia literalment que “los raders deu o dotze anys s’està produint un fet que mai havia passat abans. Ni quan la tele, el cinema i les revistes eren sempre en castellà. Ara, la majoria de xiquets al carrer parlen en castellà. Per què? Crec que el motiu principal é la guarderia. Ara hi entren abans de fer l’any. Allà, entre ells, socialitzen en castellà perquè é la llengua que s’hi parla”.
El remei per a aquest desastre –suposant que encara hi siguem a temps–, que no és natural sinó provocat, passa per un canvi d’actitud i per establir mesures polítiques i legals favorables a la llengua. Mentre això no s’esdevé, però, ens hem d’enfrontar en el dia a dia amb una realitat angoixant, equiparable a la que pateixen minories com els uigurs o els tibetans, amb la diferència que aquestes greus conculcacions de drets lingüístics de famílies i infants tenen lloc, en el nostre cas, en plena Europa occidental, en l’Europa dels Drets. És un estat de coses que duu inevitablement a cercar responsabilitats en l’àmbit polític.
Igualment, l’actual govern autonòmic aragonès sota la presidència d’Azcón tampoc no duu a res de bo. No hi ha damunt la taula cap proposta per a l’establiment de la immersió lingüística a l’escola, ni tampoc per a l’accés de les llengües no castellanes de l’Aragó (aragonès i català) als mitjans de comunicació autonòmics, ni per a la plena equiparació legal amb el castellà, almenys en el seu àmbit territorial. No hi ha cap voluntat decidida d’anar en aquesta direcció, com seria, per exemple, fer una divisió del territori aragonès en tres zones, a l’estil navarrès: zona castellanoparlant, zona aragonesoparlant i zona catalanoparlant. Al contrari, l’executiu aragonès –més ben dit, saragossà– és ple de recels i prejudicis contra tot allò que fa olor de catalanitat.
També tenen la seua part de responsabilitat en la situació partits catalans quan han estat o estan –ells o els seus antecessors directes– en disposició de ser influents a Madrid, de vegades amb prou força per a determinar el partit de govern, no han cregut o creuen important d’exigir la contrapartida de l’oficialitat del català en una part tan significativa del nostre domini lingüístic com és la Franja. Sembla que se’n desentenen, que és igual que dir que es desentenen de la nostra llengua i de la nostra cultura. Sortosament, no tots els catalans pensen el mateix…
I si deixem l’alta política de banda, hem de ser conscients de l’extrema fragilitat, feblesa, marginació i debilitat de la societat franjolina; on les poques i úniques polítiques d’abast real que a hores d’ara es poden fer són les d’abast municipal i comarcal. És d’aquest camp d’on hauria de partir l’impuls inicial, i on hauria d’incidir-hi; potser impulsant plataformes d’electors o fórmules semblants, atès que els grans partits de l’Aragó –tot i que també hi hauríem d’incloure els del Principat, com ja hem esmentat– ignoren sistemàticament i volgudament els franjolins. A la Franja encara ens trobem, pel que fa a les reivindicacions nostrades, en una fase prepolítica, com va passar amb el catalanisme en els seus començaments.
Tot això, que en un context poc canviant, com en temps pretèrits, no seria un problema especialment greu, i es podria confiar en l’evolució i la maduració natural de les coses. Tanmateix, en el context actual sí que és problemàtic, perquè els canvis demogràfics i de tot ordre són exponencials, i en un marc global; el decalatge entre aquests canvis i els pocs avenços que es puguen fer és cada vegada més gran. Per això, cal que siguem més agosarats i desinhibits, i que recorreguem a fórmules més imaginatives i, sobretot, més transversals.
Seria ben suïcida embrancar-se en “guerres” fratricides per motius suposadament ideològics quan tot està per fer. Per damunt de discrepàncies i opcions personals, hem de col·laborar entre tots els vinculats a la Franja, tant de dins com de fora, per procurar no perdre més llençols a cada bugada, i actuar amb responsabilitat i generositat, en una tasca absolutament urgent i necessària a la qual tothom és cridat a participar i és benvingut per a aportar el seu gra d’arena.
