Més d’un cop, el professor Ramon Sistac, des de les pàgines de la benemèrita revista ‘Temps de Franja’ i de manera força irònica, feu referència als “franjòlegs” i als “frangistes”. En puritat, i etimològicament, els franjòlegs serien els qui, d’una manera objectiva, cultivarien el “saber” de la Franja, mentre que els frangistes serien únicament els partidaris de la Franja, els qui treballarien per la seua millora, se suposa, de la mateixa manera que un ecòleg és un entès en ecologia i un ecologista és un mer “fan” de les idees de matriu ecològica i n’afavoreix la implantació, sense assegurar-se, però, de la seua objectivitat i cientificitat.
Pel que fa a la categoria dels frangistes en general, es dividirien, al seu torn, entre “frangistes homologats” i simples “frangistes”, per a entendre’ns. D’aquests, els primers haurien fet de la Franja el seu “modus vivendi”, mentre que els segons actuarien a estones lliures, per a exercir la seua afició. La categoria de “frangista homologat” es pot dir que únicament ha estat ostentada per cert personatge polifacètic resident a la Franja i força conegut, el qual ara es dedica a l’ornitologia en terres llunyanes (és biòleg de formació).
Pel que fa als simples “frangistes”, hi ha de tot: ciutadans normals del carrer –certament, millor informats que alguns conciutadans seus–, erudits locals, periodistes, historiadors, professors universitaris –principalment del camp de la lingüística i d’allò que abans es deia “les humanitats”–, tot passant per polítics i escriptors. Alguns dels esmentats, òbviament els qui tenen més bagatge científic, són també “franjòlegs”, ja que combinen l’entusiasme dels “frangistes” amb l’objectivitat i el saber. Ironies a banda, és ben cert que arribar a poder analitzar i comprendre la Franja d’una manera serena i objectiva i amb una certa cientificitat, així com dissenyar propostes d’actuació adequades, tampoc no està a l’abast de tothom, tant per la complexitat com per la singularitat de la realitat frangenca.
Per a poder entendre mínimament la Franja cal recòrrer a un variat conjunt de matèries que entre si es complementen i interrelacionen. Cal partir, en primer lloc, “de la terra”; per tant ens cal acudir a la geografia física, sense caure en un determinisme exagerat, però tampoc sense tancar els ulls als condicionants directament relacionats amb el territori i amb el clima. D’altra banda, en aquest territori hi habita una determinada comunitat humana, que estableix fluxes, resideix a determinats nuclis, viu d’unes determinades activitats i té unes característiques socials pròpies.
Per tant, necessitàrem l’ajut de la geografia humana (i de totes les seues branques i ciències auxiliars: geografia econòmica, geografia cultural, geografia de la població, demografia…) i, si fem abstracció del suport geogràfic, de la sociologia i l’antropologia, que ens poden donar llum des de les característiques dels diferents estrats socials al patrimoni cultural material de la societat franjolina. I, evidentment, necessitarem recórrer a la filologia i a la història per a analitzar les vicissituds dels pobladors de la Franja al llarg del temps i per a conèixer en profunditat les característiques, singulars i comunes, dels seus parlars i del seu estat actual.
Una disciplina bàsica, a hores d’ara, per a l’estudi de la Franja, la constitueix la politologia, que ens permet analitzar l’adscripció política dels seus habitants i com s’articulen i participen en relació amb els diversos nivells de representació política. Una anàlisi que inevitablement ens duu a recórrer a la sociologia, i a la sociolingüística. I no ens podem deixar tampoc l’estudi de les mentalitats, o la psicologia, en els seus vessants social i etnològic, dels quals és un bon coneixedor el psicòleg Quim Gibert, resident a Fraga, qui ens ha explicat la psicologia dels usuaris de llengües minoritzades i ens ha donat eines per poder resistir.
I encara es podria recórrer a altres matèries, tot i que bàsicament les més adequades venen a ser les anteriorment ressenyades, les quals ens servirien no únicament per al coneixement específic de la nostra Franja, sinó també per al d’altres “franges” i altres realitats relacionades i amb les mateixes característiques culturals. Així, les “franges”, juntament amb les “porcions” (per exemple la Val d’Aran) i els “enclavaments” (per exemple l’Alguer), constituirien aquelles parts perifèriques de determinats espais culturals homogenis separades, per un tipus o altre de línia o espai interposat, d’un territori més ampli amb les mateixes característiques culturals.
Uns espais descrits tots per la geografia cultural i, des d’un àmbit polític, per la politologia, concretament des d’aquella parcel·la que es dedica a l’estudi de les realitats nacionals i de les variables que incideixen en la configuració d’aquestes realitats –lligades indissolublement a aspectes culturals– a escala mundial.
Aquesta parcel·la no seria cap més altra que la “nacionologia”, la qual, lluny de premisses i controvèrsies intencionades ens hauria de proporcionar unes eines i paràmetres comuns per a analitzar de manera objectiva els diversos fets nacionals arreu del món, que tot i la seua singularitat, com qualsevol ens amb existència pròpia, no deixen de mostrar un seguit de variables i trets comuns, que en combinar-se donen lloc a les diferents realitats, a l’Europa occidental, a l’Àfrica, a la Polinèsia o a l’Àsia central. Precisament en aquesta direcció s’orienten els estudis duts a terme per Montserrat Guibernau, nascuda a Vilanova i la Geltrú i doctora en teoria social i política per la Universitat de Cambridge, una de les màximes autoritats mundials en l’estudi del fet nacional.
Un cop delimitats els diversos camps d’estudi, ressenyats els sabers que ens poden auxiliar i dotats dels adequats instruments d’anàlisi, tant per a l’estudi de la nostra Franja com de la resta de “franges” del món, ja res no ens hauria d’impedir endinsar-nos plenament en la recerca “franjològica”, sense prestar atenció a influències deformadores que no busquen més que afavorir interessos fàctics i caciquils de tota mena al marge de la menor objectivitat. Però, és clar, tampoc no n’hi ha prou amb la bona voluntat de certes persones; perquè hi haja una activitat científica continuada i amb rigor és necessari l’existència d’entitats i institucions que s’hi dediquen. I pel que fa a la Franja, sense una col·laboració decidida dels poder públics, i menys encara amb l’actual inhibició, això és pràcticament impossible. Malgrat tot, com va dir Galileu, a la fi del seu procés en referència a la terra: “Però es mou”…
