El mal oratge, la humitat de la terra, la calentor d’un sol tímid, l’aire fresc. Els quatre elements es combinen, al pic de l’hivern, a Peralta de Sal. Estirar les cames pels carrers delaten que Peralta, un segle i mig enrere, fou una vila emergent. Però conforme les salines van deixar de ser rendibles, cap als 90, Peralta s’ha anat apagant. També el català, que no sempre es transmet entre generacions, pateix una certa afonia.
Els del Castell de la Mora, una associació peraltina, van engegar fa sis anys un procés participatiu d’aportació d’expressions genuïnes de la redolada. Lluís Trenc detalla, a la revista Temps de Franja, que es va seleccionar una mostra de les paraules més repetides i curioses: «L’associació va proposar a l’Ajuntament la idea de dedicar un carrer a visibilitzar i celebrar els aspectes singulars de la llengua local (…) el català normatiu es percep distant».
Així doncs, des del passat agost, la carretera que travessa Peralta ara també és coneguda com la Via Linguae. Un panell explicita que es tracta: «D’un camí de llengua i de memòria». Ixirit, voligana, trumfa, polegós, escarcullar… En són uns quants, d’aquests mots, col·locats en rètols a la vista de tothom. Eixerit, papallona, patata, poruc, escorcollar, venen a ser els equivalents en català estàndard. Trenc afegeix que la iniciativa «és una forma de transmetre seguretat als parlants, que aprenen a situar la seua parla en relació amb el català estàndard».
La comissió de festes del Gaió, pedania de la Baixa Llitera, també s’ha proposat dignificar la llengua. Los Ullets, la comissió de les festes patronals, va vendre el 2024 uns gots de plàstic als veïns de cara a fer un beure per St. Marçal. En els gots s’hi podien llegir baldraga, bafurós, lifara, paltruc, tapamorros, carnús… i altres localismes. Malfeiner, brut, tiberi, nadó grassonet, bufetada, ximplet… en serien els respectius estàndards.
Tant l’entitat de Peralta com la del Gaió emprenen gestos valuosos, però que són del tot insuficients. La negligent actuació de la democràcia aragonesa envers el patrimoni lingüístic de la Franja clama al cel. Anna Carreras Aubets, escriptora, recalca que el producte perfecte d’un sistema colonial és la fabricació de «subjectes incomplets, defectuosos, homes sense interioritat reconeguda, reduïts al silenci».
A fi i efecte de disminuir l’amargor i augmentar la voluminositat del cafè, els soldats ianquis, destinats a Itàlia, els anys 40, es van empescar el cafè americà. No obstant això, un sexagenari grenyut del Baix Cinca em diu que la seua jaia enllestia quelcom paregut amb el topí. La secanella del Topinaire, ara carreró de la Fraga vella, delata l’elaboració d’aquestes olles menudes amb nansa. El cafè de topí era servit, amb l’opció de repetir, en una gicra, xicra en estàndard. Com les «xicres blanques» que esmenta Joan Salvat Papasseit en el poema Amo l’aroma. Ser addicte al cafè no és massa recomanable. Però ser un xic addicte a promoure allò autèntic, sí.
