Ja fa vora 50 anys que a Fraga es va iniciar un homenatge a les dones amb més edat de la ciutat, les anomenades jaies. Estes dones es caracteritzaven per portar algun element típic de la vestimenta tradicional fragatina. El 23 d’abril del 1982 es va consolidar la data d’esta festa etnogràfica en mostra d’agraïment i reconeixement a les dones que portaven algun element típic de la vestimenta tradicional fragatina.
Moltes guardaven els singulars vestits de fadrina, del casament de sa mare o el seu propi a la calaixera. Com un tresor mig oblidat. Sabent amb certa nostàlgia que era el record d’una vida que a poc a poc s’esfumava. La majoria d’estes dones homenatjades anaven vestides amb el mocador al cap, un altre a les espatlles subjectat al pit per una bona agulla de cap, unes enagües, unes faldilles i aquelles espardenyes que no feien soroll, els “silencios”. Com la majoria eren vídues l’estricta moral religiosa les va fer anar de rigorós negre, estiu i hivern fins el dia de la seua mort. A les de Fraga però, a les de la resta del país també. Cap diferència en qüestió de patiment i moltes similituds en peces de roba, joies i pentinats.
Simbòlicament, la festa de la Faldeta no deixa de ser un merescut acte de reconeixement a unes dones que van estirar el carro com ningú durant la guerra i la postguerra, trencant-se l’esquena fent de pageses i sirgant a casa per a tirar avant. Esta festivitat genuïna i reivindicativa va donar-nos a conéixer una part de tradició cultural local que estava desaparéixent, revifant-la fins a límits insospitats.
D’aquelles dones de faldetes ja fa anys que no en queda cap. A la nostra memòria perviuen o això ens agradaria que passés. Quatre dècades més tard d’aquell 23 d’abril fa l’efecte que tot allò s’ha estirat com un xiclet. Però, s’ha estirat tant que als carques regionalistes del segle passat els hi cauria la llagrimeta de la punta de la fava. Missa de dotze, autoritats i part del poble fent de bufó davant la cort. Berlanga! Agarra la càmera! A més a més, enguany doble ració. Setmana Santa i set dies més tard tornem-hi amb les desfilades. Tot just lis ha donat temps a canviar els tambors per castanyoles.
En cultura i tradicions hi ha vestigis a protegir, persones a homenatjar i fins i tot, elements a oblidar. No ho podem donar tot per bo. Molts camins són qüestions subjectives les què grinyolen però, d’altres no. El dia de la faldeta s’ha convertit en un dia ple de referències culturals. Però d’un contingut carca a més no poder. Per una banda, é un viatge al passat més enllà dels setanta del que totes les dones volien escapar. I per altra, tan sols ha servit per a visualitzar que els nostres mocadors, enagüaes i balons s’han de lluir de mentre que un element cabdal de la nostra cultura com é la llengua catalana s’està induint eficaçment a un coma letal per part de l’administració, de la política i del sector educatiu. Una llengua que ja no la utilitzen ni els alcaldes, ni els regidors quan en rodes de premsa anteriors a la festa els hi foten el micròfon als morros mentre parlen de “nuestra cultura”. Estos mesells a quina cultura es refereixen?
Un acte cultural que hagués pogut créixer en contingut i reivindicació per no acabar sent una caricaturització d’ell mateix. Voluntàriament o involuntàriament, s’ha desvestit de contingut. Exaltant exclusivament una mena de mantellina que recobreix un buit cultural de dimensions siderals. Ja poden convertir-la en una festa d’interés turístic nacional i canviar el dia de la celebració al cap de setmana posterior a Sant Jordi. Tan sols es pensa en el nombre de visitants i en el negoci econòmic. El resultat aconseguit: estampes fragatines en diuen, més “domingueros” vestits de fragatins a manera de ritual iniciàtic, veïns i veïnes de tota la vida vacil·lant de la pasta que s’han deixat en arracades, vestits i mocadors postcolonials de Manila, enveges diverses que fan més riure que plorar i un tuf de naftalina tardofranquista de por, sobrevolant tota Fraga.
Qui podia pensar que la forma es menjaria el contingut. Que ens deixaríem enganyar de tal manera. Que passaríem d’un homenatge a unes dones que van viure la postguerra, a un carnestoltes sense significat en ple mes d’abril. Allò segur é que la fal·lera per lluir la vestimenta no la tenim per utilitzar la nostra llengua. Posem les coses a puesto i donem-li la importància que es mereixen les dones de faldetes però, a la nostra llengua i cultura també. Fem d’esta festivitat una mostra de cultura popular que servisca per a conservar allò que é més significatiu, i no per desdibuixar la nostra cultura col·laborant amb els interessos dels qui volen acabar enterrant-la.
Josep Mesalles Villanova
