La iaia ja ens havia avisat: “ull viu si pugeu més amunt del carrer”. Sempre que passejàvem per la plaça del Cigonyar i entomàvem la pujada ens recordava que, pel camí del vell Castell, hi vivien les bruixes. Petits i temorecs miràvem embadalits aquella dona ferma que, per evitar-nos aventures desagradables, ens marcava el pas.
La casa tenia una porta de fusta gruixuda, esculpida pel pas del temps. No hi faltava la gatera, però per més que m’esforço no recordo cap gat que en fos l’amo. La parra cobria un espai menut que hi havia davant de la petita casa i ens oferia una mica d’ombra en aquells estius càlids. Feia calor, no com ara que ensumem el desert volcànic envaint-nos els pulmons.
La iaia baixava lo càntir amb aigua ben fresca i ens donava una mica de raïm o figues per picar. Ens explicava que temps enrere les dones duien els càntirs al cap quan pujaven l’aigua del Cinca, però no ens deixava fer la prova. Érem menuts i la cosa no estava per anar renovant càntirs.
Rere la porta de fusta gruixuda, que feia de bastió contra les bruixes, ens esperava una escala costeruda, que de més gran, vaig recordar a la tartera del Pedraforca. Molts cops no entenia com podien pujar i baixar amb aquella alegria les escales, sent que ja no eren joves i que estaven treballats. Lo iaio Ramon molts cops ens esperava a dalt i des de la taula guaitava les escales arrodonides per l’erosió de les petjades.
Lo iaio duia boina i brusa negra i, malgrat que no lluïa faixa morellana, sempre ens enraonava lo català de Fraga, tresor intangible de la vall esplugada, dolça cantarella de ressò d’aiguabarreig, pronúncia de flaire dels ports, xerrar dels falduts i les faldudes fins allà on el batec té accent de taronger.
Ara sembla que no tenim les claus de la casa i que ens fa fum la teulada. Però amb un forrellat nou i serem a temps encara. Lo iaio Ramon duia boina i brusa negra, i sense faixa morellana, mai va renunciar a ser qui era, ni es va abandonar a parlar de forma estranya.
