Prou de demanar perdó per parlar la nostra llengua

No sé per què estic escrivint això, però fa uns dies, arran d’algunes reflexions que vaig escoltar i de converses que vaig mantindre sobre la situació del català a la Franja, em vaig quedar amb una sensació de ràbia i, alhora, de preocupació pel futur de la nostra llengua. Vam parlar dels problemes que tenim, de les dificultats que afrontem i de les possibles solucions, però no vaig poder evitar quedar-me amb una sensació de derrotisme, com si, d’alguna manera, ja mos haguéssem rendit.

Inclús sembla que haguem de demanar permís i perdó per simplement parlar una llengua viva al nostre territori des de fa un mil·lenni. I, sobretot, em preocupa aquella sensació que hem d’implorar, però sense fer massa soroll, una cooficialitat que, encara que mos la donessen, per si sola no solucionaria res.

En un moment determinat es va dir una veritat com un temple: que qui ha de fer alguna cosa per solucionar el problema de la llengua som tots. Però, tot seguit, alguna veu començava excusant-se que no tota la responsabilitat ha de recaure en els professors, els investigadors o els lingüistes. Perdó?

Evidentment que no han de tindre tota la responsabilitat, però són precisament ells qui, des de la seua feina i el seu àmbit professional, també han de treballar per la llengua. I la resta, també. Tots ho hem de fer. No s’hi val pensar que ja hem fet prou o que ja hem complert. Hem de ser conscients que estem perdent el partit 11 a 0 i no pareix que ningú s’aixeque i vulgue donar la cara per una llengua i un territori que mos cau de les mans.

Això sí, hem de demanar permís i perdó per parlar una llengua quasi empestada, però, en canvi, hem de repetir cinquanta vegades que som aragonesos. No veiem què està passant?

Jo em nego a pensar que l’única solució és esperar que canvie el govern de torn perquè mos done una mísera molla de pa. Això va de què hem d’agafar, d’una punyetera vegada, i fer que la societat civil ixque al carrer i defense una cosa tan senzilla com que tenim uns drets lingüístics, que tenim una llengua i que cal protegir-la.

Ja n’hi ha prou de ser tan pessimistes i de donar la batalla per perduda! Hem de treballar conjuntament i moure el territori: organitzar activitats, fer cartells, jornades o, simplement, parlar la nostra pròpia llengua sense haver de demanar perdó per fer-ho.

Perquè, al final, per a aquells aragonesos que qüestionen la nostra llengua, sempre serem els que parlem ”polaco”; i, per a alguns catalans, serem aquells que parlem «raro». Potser ja és hora de deixar de preocupar-mos tant per com mos veuen els altres i començar a decidir naltres mateixos cap a on volem anar.

Als enemics del català ja els hi va bé que mos amaguem i que deixem de fer sentir la nostra veu. Perquè, al final, si deixem de parlar la nostra llengua, simplement hauran guanyat. No perquè mos l’hagen prohibit, sinó perquè haurem acabat deixant de parlar-la.

I crec que parlo en nom de tots aquells que estimem la nostra llengua: no estem disposats a donar-la per perduda.

Autor

×