És un fet constatable que la gent de la Franja de Ponent, ja d’antic, ha estat en íntim contacte amb la resta de comarques catalanoparlants, per damunt l’existència de límits damunt el mapa. Una relació que no només es redueix a la llengua, però que sense cap dubte l’ha afavorit. Així, ja des dels llunyans temps medievals, la gent de la Franja constituïa una part gens negligible dels nous repobladors de la Catalunya Nova i del País Valencià.
Un flux que, amb la revolució industrial es revifà: una bona part de l’emigració franjolina del segle XIX i del segle XX anà aclaparadorament cap al Principat. Amb xifres a la mà s’estima que l’emigració fora d’Aragó fou d’un 69% al Principat, un 17% al País Valencià, un 10% a Madrid i un 4% a Euskadi. I pel que fa a l’emigració interna dins Aragó, la majoria correspon a desplaçaments intracomarcals o a comarques veïnes, amb una certa aportació a Saragossa, preferentment de professionals. Això ens hauria de fer reflexionar i no negligir els evidents llaços tangibles i pràctics entre la Franja i la resta de terres catalanoparlants, uns lligams molt més forts del que sembla, i basats no només en la llengua, sinó també en la gent, fins al punt que moltes famílies del Principat tenen ascendents franjolins.
Aquesta emigració anà a raure sobretot a Barcelona i voltants, tot i que alguns anaren a les zones agràries de Lleida, i també al Penedès. Així, tenim viles com Viladecans, on es calcula que un terç de la primera immigració, abans de les grans migracions del franquisme, provenia de la Franja, i especialment del Matarranya. Un altre dels llocs on acostumaven a anar els emigrants de la Franja era al barceloní barri de Gràcia, on cognoms genuïnament mequinensans com Borbon o Estruga hi són freqüents –per exemple Jordi Estruga i Estruga, nascut al barri de Gràcia, de pares mequinensans, va ser economista, historiador i bibliòfil, i va ser nomenat fill adoptiu–, sense oblidar que fou on s’establí la família de Jesús Moncada o la d’Hèctor Moret, i on, a més, ja van trobar el camí trillat molts dels que van haver d’emigrar pel tancament de les mines o el negament del poble vell de Mequinensa, com els mateixos Moret i Moncada.
El que fa especial, però, aquesta diàspora franjolina, i que la diferencia de totes les altres immigracions, convertint-la, de facto, en una immigració interna, és que els franjolins ja eren catalanoparlants. No van haver de “catalanitzar-se”; simplement van continuar parlant la seua llengua a casa, al carrer i en família, i, com és el cas de Gràcia, es van barrejar fàcilment. A Viladecans, en concret, a més, van aportar mà d’obra i coneixements agrícoles. Avui, figures com Jesús Moncada. Jordi Estruga, Edmon Vallès, Joaquim Monclús o Francesc Serés demostren que aquesta migració no va significar una pèrdua, sinó un enriquiment mutu.
I no només un enriquiment, sinó també un revifament de la catalanitat ancestral i primigènia que duien amb ells els immigrats franjolins, que veien i constataven com pertanyien a una cultura més àmplia, una cultura i una llengua que els havia estat escamotejada, negligida i arravatada. Una cultura i una llengua que no separava –al contrari!–, unia els uns, els que se n’anaven, i els altres, els qui els rebien, a diferència, com hem apuntat, d’altres migracions. Fins al punt que entre els descendents de franjolins al Principat s’ha conformat una visió del món i una consciència diferents de la de molts franjolins que han restat als llocs originaris, els quals no han tingut accés a valorar degudament el que significava la seua especificitat cultural.
De tota manera cal anar em compte, no caiguem en l’altre extrem, el dilucionista, el de diluir-se els franjolins en la gran massa de catalanoparlants, com va passar, per exemple, amb els alemanys expulsats de les terres orientals a la RFA o els grecs pòntics al Regne de Grècia. Cal que en serven la memòria i que sàpiguen que ser franjolins es pot considerar perfectament i legítimament com una forma de ser català, i que els ho recorden als seus parents o amics que han restat en terres franjolines. I fins i tot cal que hi tinguen segones residències i s’hi empadronen alguns, per exemple fruint de la seua jubilació. En definitiva, l’emigració franjolina i els seus actuals descendents són un dels principals actius de la Franja de Ponent i no la podem deixar caure en l’oblit, al contrari, cal recordar-la i tenir la Franja present permanentment. Tots som uns, no podem cedir ni oblidar.
