Avui en dia, pobles com Sopeira o Camporrells poden arribar a la capital de comarca en quinze o trenta minuts. En una hora, o hora i mitja, ja poden ser a Lleida. Al sud de la Franja, també és fàcil arribar a ciutats com Tortosa o Alcanyís. Fins i tot grans urbs com Saragossa o Barcelona són ara més accessibles que mai. El territori s’ha obert, però no pas de manera uniforme.
Ara bé, què passa si algú d’Albelda vol anar a Vall-de-roures? O si algú d’Aiguaviva vol passar el cap de setmana als Pirineus? Este tipus de desplaçaments ja són més complicats. I és que la comunicació a la Franja ha estat sempre orientada horitzontalment –d’Osca a Lleida, d’Alcanyís a Tarragona, o de Saragossa a Barcelona–, però molt poc pensada per connectar nord i sud dins del mateix territori franjolí.
Hi ha algunes millores puntuals. La carretera entre Saidí i Alcampell, per exemple, ha facilitat la connexió entre comarques centrals i zones properes com Benavarri o Mequinensa. Però si mos allunyem d’estos nuclis, la cosa es complica. A Sopeira, per anar cap a Montanui o Bonansa, s’ha de passar per trams sinuosos –ben lògic, si parlem dels Pirineus–. Però el cas més paradigmàtic és el de la carretera entre Mequinensa i Massalió.
Esta carretera, que depèn del Govern d’Aragó, està ara en obres perquè els camions puguen creuar-se amb seguretat. Fins ara, la connexió entre el Baix Matarranya (les poblacions avui dins del Baix Aragó-Casp) i la resta del Matarranya era del tot precària: o se circulava per una via pròpia del segle passat, o calia fer una gran volta per Alcanyís o per Móra d’Ebre.
La millora d’esta carretera pot esdevenir clau per a reforçar els vincles entre franjolins del nord i del sud, i afavorir unes relacions que fins ara han estat escasses, més per obstacles físics que no pas socials. Encara que paregue mentida, la Franja no s’esquerda a Bellver de Cinca, sinó que es talla per esta via.
La pregunta que ens hem de fer és clara: per què s’ha trigat més de 40 anys a actuar? Mentre el sud franjolí ja ha esdevingut un pol turístic, el nord encara espera el seu moment. Mentrestant, la premsa i les institucions del règim aragonès desvirtuen el nostre territori: parlen del Matarranya com “la Toscana aragonesa” o rebategen el Montsec de l’Estall com a “Montsec de Aragón”, esborrant-hi la identitat pròpia i el vincle històric amb la resta del domini catalanoparlant.
La connexió entre Mequinensa i Massalió és molt més que una obra viària: és una via de comunicació natural, històrica i cultural. Ara que per fi es recuperarà, cal preguntar-mos si realment la farem servir per a enfortir la cohesió franjolina; si mos deixarem portar pels interessos externs i la comoditat turística o més bé per quatre porcs o cinc turistes de la capital aragonesa. El temps –i la voluntat política– ho diran.
