Les anàlisis genètiques de 25 individus de la necròpoli dels Castellets II, a Mequinensa, revelen que les inhumacions i les incineracions van conviure en el temps, un fet només registrat a un parell de jaciments europeus.
La necròpoli dels Castellets II, a Mequinensa, jaciment clau de l’edat del bronze final del nord-est peninsular, continua proporcionant informació sobre les comunitats de l’època i les seues pràctiques funeràries. Un estudi recentment publicat a la revista ‘Communications Biology’, liderat per la Universitat de Saragossa, ofereix noves dades dels orígens genètics de la població de l’època, així com de les seues estructures familiars, gràcies a l’anàlisi de l’ADN antic d’un dels túmuls (monticles funeraris) més destacats d’este jaciment, concretament, el túmul 2, l’únic enterrament col·lectiu de gran entitat dels Castellets II, amb més de 30 individus.
En conjunt, les anàlisis genètiques indiquen l’absència d’una continuïtat poblacional estricta des del Bronze Mitjà i evidencien l’existència d’un flux genètic que va contribuir a configurar la diversitat biològica d’estes comunitats. Les dades revelen que els individus tenien un origen mixt procedent de dos fonts d’ascendència diferents.
Una d’elles estava vinculada a poblacions d’Europa central, probablement a través de grups del sud de França, i mostrava una major proporció d’ascendència estepària que els individus del Bronze Mitjà a la mateixa regió. L’altra font estava més relacionada amb poblacions del sud-est de la península Ibèrica, un aspecte que mereix ser investigat amb major profunditat, ja que la mobilitat intrapeninsular i les seues possibles connexions amb l’àmbit mediterrani encara no estan plenament caracteritzades.
L’equip també ha pogut reconstruir aspectes socials a escala local: el gran túmul funerari va ser utilitzat per una família extensa, amb vincles biològics més forts per la línia paterna que per la materna. Dos terços dels enterrats estaven emparentats, i la comunitat practicava un cert grau d’endogàmia. Estos resultats amplien el coneixement sobre les pràctiques de parentiu en la península Ibèrica durant el Bronze Final.
El punt de partida d’este estudi, liderat per Marina Bretos, investigadora predocotral adscrita a l’Institut Universitari de Recerca en Ciències Ambientals d’Aragó (IUCA – Universitat de Saragossa), Jesús Picazo (IUCA – Universitat de Saragossa) i Vanessa Villalba-Mouco, investigadora Ramón y Cajal de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE-CSIC), al costat d’un equip internacional, va ser el caràcter singular d’este jaciment: una necròpoli on van conviure alhora dues pràctiques rituals diferents, la inhumació i la incineració.
Una finestra a futures investigacions
En tractar-se els Castellets d’un jaciment on, a priori, les dos pràctiques van conviure (fet constatat únicament en un parell de jaciments europeus), es converteix en una font d’informació única per a estudiar este fenòmen. Les tècniques de recuperació d’ADN antic encara no han superat la barrera que suposa les altes temperatures per a la conservació del material genètic, per la qual cosa només s’han estudiat individus inhumats.
De la mateixa manera, la investigadora Marina Bretos, qui ha dut a terme les anàlisis genètiques en col·laboració amb l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva (Leipzig, Alemanya), assenyala que “l’objectiu de l’estudi és també establir una base de comparació per a futures recerques, les quals podrien integrar anàlisis d’isòtops d’estronci amb dades genètiques per a permetre estudiar la mobilitat d’individus tant cremats com no cremats, oferint una visió més completa de les dinàmiques poblacionals del passat”.
Així, este estudi no sols aporta noves claus sobre el passat, sinó que obre una finestra perquè futures recerques continuen desentranyant com es movien i es barrejaven les comunitats antigues.
