Mestra, comunista, exiliada i dona de pres polític, Ángeles Blanco Brualla es va convertir el 1979 en la primera dona alcaldessa d’Alcampell. Durant el seu mandat va reconstruir una convivència local que pareixia tocada de mort per la Guerra i 40 anys de dictadura.
Ángeles Blanco Brualla és coneguda per ser la primera alcaldessa democràtica d’Alcampell i la que va reconstruir la convivència local després de casi 40 anys de dictadura. Mestra, exiliada política i dona de pres polític, va fer el salt a la política local el 1979, mantenint sempre una ferma consciència comunista. Nascuda a casa Buireta el 4 de juriol de 1917, va morir tal dia com avui de fa 25 anys, el 21 de novembre del 2000, a Reus.
La jove sinya Ángeles va ser una xicota inquieta, atreta per la política des de petita. De feit, li venia de mena: son iaio, Sebastián Brualla Bria, havia estat alcalde d’Alcampell a finals del segle XIX. Compromesa en les noves corrents d’amostrar i d’aprendre, va estudiar la carrera de Magisteri a Lleida, on va començar a militar a la Joventut Socialista Unificada de Catalunya (JSUC) i l’Aliança Nacional de la Dona Jove.
Després de passar gran part de la Guerra a Catalunya (entre Lleida, les Borges Blanques i Banyoles), va exiliar-se al sud de França, on va col·laborar en la Resistència. Internada al camp de concentració d’Argelers de la Marenda, hi va conèixer Sixto Agudo González, el que posteriorment es convertiria en el seu home i pare dels seus dos fills, i amb qui es retrobaria un any més tard a Montreal, als Comitès d’Unió Nacional format per exiliats republicans.
Aquells anys no van ser fàcils per la sinya Ángeles: el sinyo Sixto havia estat empresonat i ella havia de fer tasques clandestines pel PCE
Va passar els Pirineus l’any 1944 sola, ja que el sinyo Sixto havia entrat clandestinament a l’Estat espanyol amb l’objectiu de reorganitzar el PCE, per arribar a Alcampell. Tal com explica al magnífic llibre d’història local ‘Alcampell en su entorno’, escrit per la sinya Ángeles i el sinyo Sixto, el retorn a casa va ser dur, encara més tractant-se d’una “dona roja”. Tanmateix, va obtindre el permís de les “forces vives” (concretament, de l’alcalde i el capellà) per fer classes de repàs als alumnes de l’escuela. Al llibre ‘En constante lucha’, biografia de la sinya Ángeles escrita per Irene Abad Buil, s’explica que l’èxit d’estes classes es devia tant a l’excel·lent formació acadèmica com a que alternava el castellà i el català per fer més entenedores les lliçons als seus alumnes.
Tot i això, aquells anys no van ser fàcils per la sinya Ángeles. El sinyo Sixto havia estat empresonat, i a més d’haver d’anar-lo a veure primer a Sevilla, després a Burgos, i finalment a Barcelona, tamé va haver de fer tasques clandestines pel PCE. Quan el sinyo Sixto va eixir de la càrcer, van exiliar-se per segona vegada a països com França, Txecoslovàquia, l’URSS, Iugoslàvia i Romania, fins la mort del dictador Francisco Franco.
Primera alcaldessa democràtica d’Alcampell
L’any 1979, a les primeres eleccions democràtiques, la sinya Ángeles va ser triada alcaldessa amb el suport, a més del seu partit, dels concejals socialistes. La candidatura de la UCD va ser la guanyadora amb quatre concejals, però els dos regidors socialistes van fer bo l’acord a nivell estatal entre el PSOE i el PCE i van votar a la sinya Ángeles com a alcaldessa, tot i que el partit de dretes els havia ofert els seus vots per tal que no manessen els comunistes.
Sense cap dubte, el respecte guanyat durant seua etapa com a mestra i el record del seu iaio Sebastià, clau en l’arribada de l’aigua al terme gràcies al Canal d’Aragó i Catalunya, van ser factor decisius perquè el lloc confiés en la seua candidatura. Però, sobretot, va ser un reconeixement a la seua lluita per la democràcia, tant a l’exili com durant les estades a l’Estat espanyol.
Entre les iniciatives dutes a terme durant el seu mandat, destaca la creació del Consell Local de Salut o de la Casa de la Cultura, primer instal·lada a l’antic Quarter de la Guàrdia Civil (construït el 1934, després de l’alçament revolucionari de desembre de 1933) i, després, amb un nou edifici al costat del camp de futbol. A més, se van fer millores a les escoles, al clavegueram, al camí del fossar, al pavelló i a la biblioteca. Tal va ser l’èxit en la gestió municipal, que a les eleccions de 1981 no només va ser reelegida alcaldessa, sinó que el PCE va aconseguir la majoria absoluta a l’Ajuntament.
Va ser en esta nova legislatura quan se va aprovar canviar oficialment el nom del lloc: d’“Alcampel”, a l’Alcampell d’avui dia, nom que reconeixen tots els vesins de la població. Tamé va ser la sinya Ángeles qui, després d’una reunió d’alcaldes franjolins a Fraga, va impulsar l’ensenyament del català a l’escola local.
Fora la creu i el retrat de Franco
Una de les decisions preses per la sinya Ángeles va ser retirar el crucifix i el retrat de Franco que presidien la sala de plens. El que avui dia ens pareix una acció totalment normal, en aquell moment, maig de l’any 1979, va protagonitzar titulars a la premsa autonòmica i estatal, i fins i tot van preguntar sobre el tema al llavors alcalde de Madrid, Enrique Tierno Galván.
La bola es va fer tan gran que la mateixa sinya Ángeles va haver d’eixir a aclarar què estava passant en unes cartes enviades a la premsa. Aquella campanya, promoguda a la província de Huesca pel diari ‘La Nueva España’, es tractava d’un intent per “destruir la convivència democràtica a la que tenim dret de viure fraternalment en pau”, a més de buscar “el descrèdit de l’autoritat de l’alcalde donat al lloc i el desprestigi del Partit Comunista al qual representa”. Finalment, i fent gala del diàleg i la convivència amb què va ser triada alcaldessa, la creu va tornar a la Sala Consistorial de l’Ajuntament.
A la segona legislatura quan se va aprovar canviar oficialment el nom del lloc: d’“Alcampel”, a l’Alcampell d’avui dia
En una mateixa línia, una altra actuació va provocar polèmica, tot i que en esto cas se va quedar a nivell local. A proposta del grup socialista, l’any 1984 es van retirar les inscripcions de la iglésia i del fossar que recordaven a les víctimes de la Guerra Civil del bàndol feixista i es va instal·lar una altra placa que feia referència a totes les víctimes locals. Una decisió que no va acabar d’agradar a alguns familiars de les víctimes de dretes, però que des de l’Ajuntament se va definir com a necessari per avançar en l’anhelada convivència.
Trobada de les restes dels republicans afusellats
A primers d’abril de 1986, unes fortes plogudes van dibuixar un somriure a la cara de la pagesia local, després d’una temporada de sequera. Precisament, mentre treballava en un camp de cereal a la partida del Reguer, un vesí del lloc va trobar unes restes humanes que van aparèixer gràcies als aiguats. Aquella aigua no només van remoure la terra, sinó tamé el record, perquè, tal com es va confirmar durant els dies següents, es tractava dels cossos de sis republicans i anarquistes afusellats durant la Guerra.
Una vegada completada la identificació i els passos legals, tocava decidir què fer amb els cossos. A poc més de deu anys del final de la dictadura feixista i en un moment en què les ferides de la Guerra encara estaven presents, la sinya Ángeles i l’Ajuntament d’Alcampell van sabre estar a l’altura i van tractar el tema amb el respecte i la importància que mereixia. De feit, el iaio de la mateixa alcaldessa, Sebastián Brualla Bria, es trobava entre els afussellats al Reguer. Brualla Bria havia estat al capdavant de l’Ajuntment a finals del s.XIX i tinent d’alcalde des de les eleccions de febrer de 1936, en les quals a Huesca va triomfar el Front Popular. A més de Brualla Bria, es van podre desenterrar Ramón Pau Pallerol, José Grau Quintillá, José Santisteve Zanuy, José Brualla Capdevila i Antonio Pujol Borràs.
El diumenge 27 d’abril, “tot el lloc, sense distinció d’ideologia”, tal com va destacar Sixto Agudo a la premsa, va participar en l’homenatge als afusellats. Aquell dia es va celebrar una missa, per després enterrar els cossos en una fossa dignificada. A l’acte celebrat al fossar, la sinya Ángeles va llegir un epitafi en el qual recordava la figura dels assassinats i fia una crida a respectar els drets humans perquè els feits viscuts entre 1936 i 1939 no es tornessen a repetir. Sobre la gran i variada assistència de vesins, va celebrar “l’alt grau de convivència aconseguit a Alcampell” i va dir que posava en relleu que “la democràcia està arrelant”, tal com recordava anys més tardi al llibre ‘Alcampell en su entorno’.
A la fossa d’Alcampell, hi figuren els noms dels 25 republicans i anarquistes locals assassinats pels feixistes, encara que no tots van morir al lloc. A més dels sis del Reguer, se sap que els militants locals de la CNT Enrique Sancho Sopena, Marcos Sanz Sanz, Ramón Mongay Buira, Antonio Molí Santisteve i Francisco Sorribas Gracia van ser afusellats a la tàpia del fossar de Huesca, mentre que onze militants, llibertaris i socialistes, van morir a la partida d’Alcort, a Binèfar. A més de recordar els seus noms, per a ells se va reservar un espai a la sepultura d’Alcampell, en cas que els seus cossos puguessen ser recuperats. A més, el tamé cenetiste Manuel Simó Bria va morir al camp d’extermini nazi de Gusen i el republicà Roberto Sarrate Laplana, al de Dachau.
Actualment, se creu que la fosa on estan els cossos dels onze republicans d’Alcampell afusellats a Binèfar (a més d’una vintena d’Almacelles, Alfarràs i Gimenells) es troba al davall d’un almacen, per la qual cosa no han pogut ser recuperats i dignificats. A la vora del lloc on suposadament van morir, l’Ajuntament d’Alcampell hi va instal·lar un petit monòlit de record 48 anys després del seu assassinat, en el qual es pot llegir: “Imperecedero recuerdo a un sacrificio de las víctimas de Alcampel por la paz. 10 de abril de 1938-1986”.
Eleccions i un nou mandat
A les eleccions del 10 de juny del 1987 va quedar palesa de nou la satisfacció general cap a la gestió del municipi, i la candidatura de Convergència Alternativa d’Aragó-Esquerra Unida (CAA-IU) liderada per la sinya Ángeles i el sinyo Sixto va arrasar, quedant-se a només tres vots de la majoria absoluta, amb 354 vots i quatre concejals. A l’hora de constituir l’equip de Govern, els dos concejals del PSOE van votar en blanc, per la qual cosa el sinyo Sixto es va convertir en alcalde, per damunt dels tres vots del representant del PAR. Tot i que va continuar com a concejal, la sinya Ángeles va fer un pas al costat per culpa de l’avançada edat i alguns problemes de salut.
Se tancava d’esta manera un cicle de vuit anys en els quals Alcampell havia alcançat uns nivells de democràcia que no es veien des del 1936 i en els quals la població va recuperar bona part dels 40 anys perduts per la dictadura.
