La de Joaquim Maurín Julià (Bonansa, 1896 – Nova York, 1973) és una de les moltes vides marcades per la Guerra. Destacat polític revolucionari durant els anys 30, va acabar els seus dies com a empresari de l’àmbit cultural i literari. Va néixer tal dia com avui de fa 130 anys.
Joaquim Maurín és un dels grans noms històrics de la política franjolina. Prova d’això és que, sota la seva influència en el sindicalisme revolucionari de l’època, Lleida és coneguda pel sobrenom de “Mauringrad”. Autor de diverses anàlisis sobre la situació política espanyola en el primer terç del segle XX i fundador d’importants organitzacions comunistes com el Bloc Obrer Camperol o el POUM, passà 11 anys de la seva vida tancat a les presons franquistes. Avui es commemora el 130é aniversari del seu naixement.
Quimet va néixer el 12 de gener de 1896 a la Casa Navarri de Bonansa, fill d’una família benestant, el que li permeté de cursar estudis secundaris a Osca. Allí feu colla amb futurs líders del moviment obrer, com ara Àngel Samblancat (Graus, 1885), Felipe Alaiz (Bellver del Cinca, 1887), Ramón Acín (Osca, 1888) i Gil Bel (Utebo, Saragossa, 1895), amb els quals, sota la influència del republicanisme de Joaquim Costa (Montsó, 1864) i les idees llibertàries, fundà el periòdic ‘Talión’, que li suposarà el primer conflicte amb la justícia espanyola. Amb només 18 anys, serà condemnat per la publicació d’un article en contra de la monarquia.
Finalitzats els estudis de magisteri a Osca, inicià la seva funció com a mestre a la mateixa població aragonesa, fins que decidí anar a treballar com a professor de geografia i història del Liceu de Lleida. Allà, continuà el seu compromís polític participant, primer en la Joventut Republicana de Lleida dirigida pel capitost Humbert Torres (Mont-roig, la Segarra, 1879) i, posteriorment, de la CNT.
No obstant, el 1919 hagué d’abandonar la capital del Segrià per complir amb el servei militar obligatori, el que el portà a estar durant tot un any a Madrid, on aprofità per participar en el conegut com a Congrés de la Comèdia (la reunió es celebrà al Teatre de la Comèdia) de la CNT, on ho feu vestit de soldat.
Tot just llicenciat, Maurín Julià tornà a Lleida, on des de la publicació ‘Lucha Social’ esdevingué un dels principals portaveus del sector de la CNT partidària d’adherir-se a la Internacional Sindical Roja (ISR), és a dir a l’agrupació internacional de sindicats que donaven suport al projecte revolucionari iniciat a Rússia l’any 1917.
L’any 1921, aconseguí finalment que la CNT aprovés una adhesió provisional a la ISR. Però, només uns mesos després, la CNT declinava definitivament el seu vincle amb el moviment comunista internacional i es reafirmava en els principis de l’anarquisme. Per aquest motiu, a partir de l’any 1922 fou un dels promotors dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris, que inspirat per les teories de Georges Sorel, es constituïren com a “corrent bolxevic” dins de la CNT.
L’evolució lògica d’aquest procés feu que l’any 1924, ja sota la dictadura de Primo de Rivera, promogués la Federació Comunista Catalana Balear, la qual s’integrà dins del Partit Comunista d’Espanya. Maurín arribà a ser l’any 1925 secretari general d’aquest partit, encara minúscul i sense cap mena de repercussió en el moviment obrer espanyol.
Precisament per la seva importància dins del partit, Maurín fou empresonat i, un cop alliberat l’any 1927, decidí posar rumb a l’exili. A París estigué a sou de la Internacional Comunista, com a responsable de les Ediciones Europa-América, editorial de difusió de la teoria marxista per a l’Estat espanyol i l’Amèrica Llatina. Allí serà on coneixerà també a Jeanne Souvarine, que ràpidament esdevindrà la seva muller i mare de Mario Maurín, el seu únic fill.
Tanmateix, el PCE restarà en la inoperativitat i la seva vida serà protagonitzada per les lluites pel control de la direcció del partit. Primer entre Maurín i els líders bascos i, posteriorment, amb els andalusos que acabaran prenent el control del partit, amb el beneplàcit de la Komintern.
Davant d’aquesta situació, Maurín decidí marxar del PCE i tornar a Barcelona. L’any 1930, junt amb el Partit Comunista Català de Jordi Arquer, crearen el Bloc Obrer i Camperol, un partit obrer català que per Maurín havia de ser l’instrument que permetés desbancar un Partit Comunista que no aconseguia sortir del ghetto i començava a arrossegar-se en la inèrcia de l’estalinisme, per tal d’esdevenir un partit comunista independent de caràcter estatal.
Justament, aquell any serà quan publicarà ‘La revolució espanyola. De la monarquia absolutista a la revolució socialista’, en què exposarà la seva visió de la problemàtica espanyola, en un moment de màxima descomposició de la dictadura i la monarquia, que acabaria donant pas a la República. En la seva anàlisi destaca la sentència del fracàs de la burgesia en realitzar la reforma liberal a l’Estat espanyol durant els segles XIX i XX, així com l’atorgament a la classe treballadora de la responsabilitat de realitzar la revolució democràtica (separació Església-Estat, reforma de la terra, resolució de la qüestió de les nacionalitats…). Un pas previ necessari, per tal de promoure la revolució socialista, que seria la única capaç de resoldre definitivament els problemes imposats en aquell període històric.
Enfonsada definitivament la monarquia, el BOC sortirà de la clandestinitat i anirà estructurant-se arreu dels Països Catalans, arribant a tenir un important pes a les comarques de Ponent, d’aquí que la ciutat de Lleida fos batejada amb el nom de «Mauríngrad». No obstant, els seus resultats electorals seran testimonials, per molt que superessin amb escreix els aconseguits pel Partit Comunista oficial. Malgrat aquesta mancança, el BOC –i Maurín al capdavant– aconseguiran ocupar importants espais socials, culturals i polítics, com ara a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, o a la mateixa CNT d’on seran expulsats per “polítics”.
Una de les iniciatives més reeixides serà l’Aliança Obrera, que aglutinant diferents sindicats i partits polítics, serà capaç de paralitzar la ciutat de Barcelona el 5 d’octubre de 1934, però l’endemà, l’exèrcit espanyol ocuparà la Generalitat, des d’on Companys ha proclamat l’Estat Català dins la República espanyol, i l’Aliança es quedarà sola intentant resistir la derrota inevitable. A diferència d’Astúries, la CNT boicotejarà l’Aliança i la vaga, el que mostra la por d’aquest de perdre el monopoli referencial vers la classe obrera catalana.
“En la seva anàlisi, Maurín destaca la sentència del fracàs de la burgesia en realitzar la reforma liberal a l’Estat espanyol durant els segles XIX i XX”
Fruit d’aquesta experiència, Maurín Julià escriurà un altre llibre, que esdevindrà de capçalera, especialment als anys 60 quan sigui reeditat per Ruedo Ibérico des de París. Es tracta de ‘Hacia la segunda revolución: el fracaso de la República i la insurrección de octubre’, on demostra que els fets durant la II República i desencadenats durant el 6 d’octubre, tant a Astúries com a Catalunya, demostren les seves tesis plantejades en el darrer llibre citat, així com especialment, que en la nova situació que es crea a l’Estat espanyol, el debat polític no es situa entre democràcia i dictadura, sinó entre socialisme i feixisme.
Per tal d’afrontar aquesta dialèctica, Maurín liderarà el procés d’unió amb l’Esquerra Comunista, dirigida pel seu amic vendrellenc Andreu Nin, per tal de crear el Partit Obrer d’Unificació Marxista, una plataforma que ha de servir per guanyar més força i influència social i política entre la classe obrera, però que sobretot ha de servir per fer el salt des de Catalunya –on bàsicament residia la força del BOC– al conjunt de l’Estat espanyol.
Serà precisament per aquest motiu que el cop d’Estat del 18 de juliol del 1936 enganxarà Maurín Julià a Galícia, on estava realitzant un seguit de reunions i mítings per tal d’estructurar el POUM, en aquell país. El triomf del cop d’Estat a la terra natal de Franco, suposarà que Maurín hagi d’amagar-se i intenti creuar la península a peu per poder tornar a Barcelona. A mig camí, concretament a Jaca, serà detingut i empresonat, tot i que la seva veritable identitat no serà descoberta, el que ben segur li permeté de sobreviure.
La desaparició sobtada del Quimet farà creure al POUM –ara dirigit per Nin– que havia estat assassinat pels colpistes, el que suposarà la conversió del secretari general del POUM en un màrtir revolucionari. Durant els mesos de la Catalunya revolucionària el nom de Maurín apareixerà en el nomenclàtor de carrers i altres espais públics i rebrà tota mena d’homenatges públics.
Al cap d’uns mesos, la seva muller serà de les poques persones que sabrà que, en realitat, Maurín sobreviu sota una identitat falsa en les presons franquistes i, serà principalment gràcies a les gestions d’un familiar seu –un religiós confessor del mateix Franco– que després d’un etern periple, el qual fou narrat i publicat posteriorment per la Jeanne, podrà recuperar la llibertat l’any 1947.
Després d’11 anys de desaparició forçosa del moviment polític i sindical obrer, després d’haver perdut la Guerra, després d’haver acabat la II Guerra Mundial i que Franco continués al poder, després que l’estalinisme havia assassinat Nin i havia aconseguit il·legalitzat el POUM arran dels Fets de Maig del 1937… Maurín no reconeixia la Barcelona negra que havia imposat la dictadura.
Així doncs, fa les maletes i viatja fins a Nova York, on es retroba amb la seva dona i fill, els quals ja s’hi havien instal·lat anys enrere per motius laborals. Deixa la política enrere, tot i la insistència dels seus antics companys per recuperar la figura que havia liderat el partit, i l’any 1949 funda l’American Literary Agency, que absorbirà totes les seves forces fins al final de la seva vida.
L’objectiu de la seva empresa fou vendre articles d’escriptors (espanyols exiliats o llatinoamericans) a la premsa dels diferents països americans de parla castellana, com també aconseguir contractes editorials per a la publicació de llibres, com va succeir amb el cas del seu amic Ramón J. Sender. Això li permeté de fer relació amb multiplicitat d’escriptors de rellevància internacional d’aquella època, com per exemple el mateix Pablo Neruda, el que de segur calmà la seva set intel·lectual (ell mateix també escrivia molts articles sota pseudònim, especialment durant el llançament de l’empresa) i, alhora, tenir una vida sense preocupacions de caràcter econòmic.
L’any 1973 Maurín Julià morí als Estats Units com a reputat empresari de l’àmbit cultural llatinoamericà i la seva família l’enterrà a Nova York. Tanmateix, després de la mort del dictador i el restabliment de la monarquia, les restes del Quimet pogueren tornar l’any 1987 a la seva Bonansa natal i, avui en dia, encara hi descansen en un nínxol més que discret.
