Fraga, 1938. El coronel franquista Yagüe es va apropiar de la biblioteca, de mobiliari escolar, de reserves de fruita… Als antípodes de Yagüe, l’ombra de la mort i el pillatge al Baix Cinca, lo so Llangost fou el precursor d’una esplèndida vida cultural.
Josep de Dios Amill (Fraga, 1910-2002), lo so Llangost, primer bibliotecari i arxiver del Baix Cinca, Joan Surroca Sisó, Antònio Castañ Gómez i l’historiador Quim Salleras Clarió, el 18 d’agot de 1994 es van atansar cap a San Leonardo de Yagüe, un poblet de mala mort de la província de Sòria. Què se’ls hi havia perdut, a uns fragatins de pedra picada, per l’”Ancha es Castilla”?
Per entendre-ho cal recular fins a un 28 de març de 1938, a les 5:00, quan les tropes de Juan Yagüe Blanco (San Leonardo, 1891 – Burgos, 1952) aconsegueixen travessar, amb la màxima celeritat, el Cinca de cara ocupar Fraga. El pont de Ferro, que enllaçava ambdues ribes, havia estat dinamitat, el dia abans, en la retirada republicana. Juan Yagüe va haver d’improvisar un pont, fet a base de barques, i fixar un cap de pont. També va ser dinamitada pels republicans la presa de Barasona, a la Ribagorça, amb la consegüent crescuda de les aigües fluvials. Luis E. Togores, en la biografia ‘Yagüe. El general falangista de Franco’ (2009), diu que mercenaris rifenys, legionaris espanyols i forces de xoc, durant dos dies, van quedar assetjades havent franquejat el riu. Togores afegeix que els estols del Yagüe van haver de resistir intensos atacs de l’exèrcit popular espanyol: “Però les brigades mixtes 121, 134, 140, 144, 145, 149 i 224, carabiners i unitats d’Assalt, procedents de Barcelona, foren gairebé aniquilades”.
És probable que el Carnisser de Badajoz s’allotgés, una volta controlada la ciutat, en la casa cantonera del número 30 del carrer Major. El front de guerra va quedar parapetat en el Segre, una llarga temporada, un pic Lleida fou pràcticament sotmesa el 3 d’abril de 1938, amb la qual cosa el coronel amotinat es va estimar més reinstal·lar-se a la capital del Baix Cinca. La Tribuna, l’edifici de ca l’Arellano, en el número 4 del passeig del Cegonyer, va ser el seu domicili en el decurs de tres mesos. Paco Tejero Costa, un altre historiador fragatí, assenyala que Yagüe també hi va emplaçar la plana major castrense. Així com va gaudir de temps per fer amistat amb famílies benestants, que havien estat atemorides, l’estiu de 1936, per exaltats de la rereguarda republicana. Per cert, el coronel leonardense va confirmar a Fraga la seua fama del faldiller.
A ran de l’imminent atac per l’Ebre de l’exèrcit popular espanyol, Togores subratlla que, l’1 de juliol de 1938, Juan Yagüe va fer retrocedir fins a Casp el seu quarter militar. En la tercera estada del conspirador africanista a Fraga, uns dies de tardor de 1938, fou acomodat en el pis de l’estafeta de Correus.
Fígaro en el carrer Major
Pepe de Dios, barber d’ofici, feinejava en el número 12 del carrer Major. En el primer pis de davant mateix, corresponent al número 17, és on enllestia la jornada al capdavant d’una biblioteca municipal que, va començar a rutllar el 1931.
Diuen que allà on es congriaven les revoltes proletàries, en el segle XIX, era a les concorregudes barberies de París. Això explica l’existència d’un diari parisenc, inicialment un full satíric i antimonàrquic, anomenat ‘Le Figaro’, que vol dir barber en argot francès. Ras i curt, el barber esdevé el precursor que, des de la barberia estant, facilita el debat saludable per avançar en drets socials. Josep de Dios Amill, fill i net de barber, va popar a casa mateix l’esperit inconformista i lector.
Lo so Llangost recalca, en el llibre autobiogràfic ‘La verdad sobre Mauthausen’ (Sírius Ed., 1995), que va procurar fer cultura i distracció per “atenuar el rigor gairebé espartà imposat per les autoritats (revolucionàries del 36), que van obligar a tancar cafès, cinemes i llocs d’esplai”. Paco Tejero detalla, en el llibre ‘Fraga. República i guerra civil: un temps per recordar’ (IEBC, 2006), que en consonància amb l’ascetisme i la desaprovació de l’alcohol per part dels anarquistes “se van tancar totes les tavernes. Sol se va deixar obert lo cafè Josepet, on la clientela no podia prendre begudes alcohòliques”.
“Amb el carro de les escombraries, lo Llangost va salvar les biblioteques privades del saqueig”.
A més de la biblioteca creada per lo so Llangost, també en el carrer Major, però en el primer pis del número 27, hi havia un dels casinos de la ciutat. Es tractava d’una entitat de caràcter progressista, amb servei de cafeteria i oferta cultural i d’esbarjo. Quim Salleras manifesta que el citat casino era un punt de trobada, de ballaruga, de col·loquis, d’exposicions, d’actuacions musicals, amb l’artista-pintor Miquel Viladrich com a alma mater.
Lo Galícia, cafè-biblioteca
El primer fons bibliotecari varen ser donacions de veïns. Amb l’entrada d’un segon fons, l’agost de 1936, la biblioteca municipal fou traslladada del carrer Major al Cegonyer, un altre punt cèntric. Va poder fer la mudança de seguida atès que el nou ajuntament li va assignar un càrrec de cultura. Josep de Dios Amill recalca que l’ampliació es produeix amb la inclusió de les biblioteques privades dels Orteu, Sariñena i Miranda: “Els propietaris de les quals, en esclatar el moviment (obrer i llibertari) estaven absents (per vacances) però no fugits”. Pepe de Dios matisa que els domicilis de les tres distingides famílies van ser assaltats per incontrolats: “Vaig arribar a temps per a salvar els llibres (…) N’hi havia uns quants per terra. Vaig fer tancar les cases. Aquell mateix dia, amb el carro de les escombraries, vam traginar els llibres cap a un lloc segur”. Entre els volums incorporats a la flamant biblioteca hi haurà l’enciclopèdia Espasa, que lo Llangost va localitzar empolsegada a la Casa de la Vila.
Josep de Dios Amill manifesta, en textos inèdits, que va voler combatre la tristor que es respirava a Fraga, a ran dels primers crims de la rereguarda republicana, i el tedi estiuenc. Consegüentment, dotar de llibres una cafeteria, en etapes de llei seca, va ser una bona pensada. Lo Galícia no va arribar a abaixar mai la persiana, atès que lo so Llangost va proposar a Andrés Galícia, propietari i cambrer, de metamorfosar el cafè clausurat en la nova seu de la biblioteca municipal. Lo so Llangost confessa que va procurar fer copartícip a Andrés, a fi i efecte que no se sentís exclòs. I, tanmateix, estigués a prop dels seus interessos: “Per si mai les coses canviaven, la repercussió de possibles traumes soferts fos la mínima”.
Amb l’obertura de la biblioteca en el Cegonyer, De Dios va constatar que “era el lloc apropiat per consultar els llibres recollits de les tres biblioteques personals”. Lo so Llangost afegeix que aquell espaiós bar, pocs dies després, disposava de prestatgeries amb publicacions diverses: “Dues de les estanteries, emplaçades al davant de la barra, la cafetera exprés, la nevera…, van servir per reordenar l’espai. Les taules per jugar a cartes i el dòmino, per art de màgia, van passar a ser un racó per a llegir diaris, revistes, contes, volums d’art…”. Per arredonir-ho, al bàrman Andrés no li va fer res reinventar-se com a bibliotecari, al costat de dos voluntaris.
Alhora, Pepe de Dios també va ser capaç de reflotar una xurreria, que havia anat de mal borràs, i convertir-la en un quiosc de premsa. De Dios ressalta que en aquell temps la premsa tenia força eixida: “Cada dia arribava ‘La Vanguardia’, ‘Las Notícias’, ‘Solidaridad Obrera’ i altres rotatius barcelonins. De Saragossa, sota control franquista, no rebíem cap periòdic”. Difondre la cultura va ser el repte de lo so Llangost. I és que, tal com remarca Manuel Ibáñez Escofet, periodista de l’època, el 99,9% dels milicians de la FAI, que corrien per ciutats i llogarrets, “no sabien qui eren Marx, Bakunin o Kropotkin”.
Llibres, pupitres, figues… i el que no sabem
El pioner dels bibliotecaris fragatins afirma que s’havia fet un inventari bibliogràfic per tal que els tres propietaris esmentats poguessin fer l’oportuna reclamació: “No va ser així, perquè els nacionals (fragatins) li van regalar a Yagüe”. Quim Salleras interpreta que va ser un gest d’agraïment al sinistre capitost per haver foragitat els “rojos” de la ciutat. En paral·lel, Ramón Carnicer Blanco (1912-2007), en l’autobiografia ‘Friso menor. Memorias’ (Plaza y Janés, 1983), confirma la usurpació de l’original biblioteca. Ramón Carnicer, nat en el Bierzo, va viure l’episodi en primera persona, mentre exercia d’oficial de Correus, mobilitzat a Fraga pels franquistes.
Juan Yagüe hauria pogut rebutjar el present i renyar els aduladors, que el rondaven, per tractar-se d’un robatori amb tots els ets i uts. Però quan el facinerós castellà es va adonar que una biblioteca era un referent de cultura, transmissor de prestigi, no va tenir cap inconvenient a apoderar-se dels llibres i dels complements (mobles, làmpades, objectes menors…). El coronel de l’Ejército de Liberación es va situar a l’alçada d’uns pispes, que feien obsequis sense ser-ne els titulars. L’embalum fou adreçat vers la Capitania General de Burgos. El fons documental que, des de la capital dels insurrectes, es va descartar, fou tramès a San Leonardo. Així doncs, Yagüe en persona va inaugurar, el 1941, la biblioteca local amb part del material espoliat. Fraga va quedar sense biblioteca ni bibliotecari. Fet i fet, el novembre de 1937 De Dios fou convocat a la Caixa de Reclutes de Barbastre de cara ingressar a l’exèrcit popular espanyol. I el març de 1939, havent passat per Barcelona, on tenia la filla que rebia atencions mèdiques, va exiliar-se. Va ser el més assenyatat per a un demòcrata tan emprenedor.
La lleva dels resilients
Per a la Causa General, iniciada el 1940, Pepe de Dios fou un dels membres del Comitè Revolucionari de Fraga. Lo so Llangost, en l’esmentat llibre sobre un dels camps nazis, escriu que el seu lligam amb el Consell Municipal de Fraga (1936-38), l’equivalent de la Casa de la Vila, fou estrictament cultural. Recomençar una nova vida a la tètrica Espanya dels anys 40 era una decisió d’alt risc per a un republicà derrotat. Sigue com sigue, lo so Llangost se les va enginyar, amb avals i altres complicitats, per tornar a Fraga el 1947. I per procurar anar fent la viu-viu en la grisor del franquisme.
“Els revolucionaris van prohibir l’alcohol. L’única cafeteria que podia obrir era lo Josepet”.
El botí que es va endur el sediciós del 17 de juliol contenia llibres de Miquel Viladrich, de José Salarrullana i d’altres intel·lectuals, segons Quim Salleras, documentació que mai ha pogut revisar. Salleras recalca que també van trobar-se a faltar peces d’art del casino del carrer Major: “Hi havia quadres de Viladrich, escultures, vestits de fragatina amb mantons, una biblioteca particular”. El saqueig va tenir continuïtat al col·legi de primària Ferrer i Guàrdia, situat en el tossal de Santa Anna, on gran part del mobiliari escolar va esfumar-se. Ramón Carnicer assegura, en les seues memòries, que un Yagüe “colèric i expeditiu (…) havia donat l’ordre de carregar el contingut d’aquella escola, moderna i curosa, i dur-lo cap al col·legi de San Leonardo”. Josep Samà Calucho, l’únic mestre de l’escola (els altres ensenyants havien estat cridats a les files republicanes), va quedar profundament disgustat. El vell Josep Samà és lloat per Carnicer com “un pedagog amb estil, en la via de l’observació i l’experimentació detallista”. L’edat avançada de Samà no va impedir que el nou règim el depurés sense miraments.
Altres desaparicions es van produir en la sala de festes Brunito, en el número 4 de la costa del Cegonyer, habilitada temporalment com a magatzem comunal de fruita. Atès que el coronel de l’Ejército de Ocupación va rampinyar les reserves de figues, la principal explotació agrícola comarcal. Tejero especifica que Juan Yagüe, al final de la guerra, “va aidar que Fraga fos inclosa en el servei de Regiones Devastadas”. Es tractava de projectes de reconstrucció d’infraestructures causades pel conflicte bèl·lic espanyol, que es va implementar parcialment a la capital del Baix Cinca.
El cas és que, gairebé sis decennis més tard, lo so Llangost i companyia, es van presentar a la biblioteca de San Leonardo de Yagüe per desentrellar on havien anat a espetegar els llibres fragatins del 36. La colla dels quatre van fer un bot quan va ser justament Carmen Yagüe Martínez de Campos, la filla del lladregot falangista, qui els va atendre. Carmen Yagüe, aleshores la bibliotecària, va explicar que, amb motiu d’una copiosa adquisició de novetats editorials, a finals dels 80, la majoria dels llibres sostrets de Fraga foren embotits en el recambró dels mals endreços. Carmen va confessar que es tractava de publicacions atrotinades, que feien més nosa que servei. Tant és així que els curiosos tenien l’opció endur-se’ls de franc per tractar-se de material obsolet. I que, per acabar de reblar el clau, en aquests exemplars no hi figurava cap exlibris ni altres segells relacionats amb Fraga.
De Dios va fer un segon bot quan va poder clissar, en viu i en directe, l’enyorada ‘Història Universal’ de Cesare Cantù en la secció de les enciclopèdies. Els ulls li feien pampallugues. La desena de toms que tants camins havia consultat, en la seua joventut, romanien comissats a San Leonardo de Yagüe.
Més d’un veí em diu que en la barberia que va regentar lo so Llangost, fins a una tardana jubilació, hi solia tenir llibres per a disposició dels assidus. No oblidem que l’any 1940, engarjolat en un centre militar de Dijon (França), sota custòdia nazi, no va vacil·lar a l’hora d’improvisar una discreta biblioteca pels interns.
Dessubstanciats versus substanciats
El coratge demostrat per lo so Llangost i la dèria pels llibres, el va convertir en un humanista de cap a peus. Fraga va oblidar dedicar un homenatge al més romàntic dels bibliotecaris que mai ha existit als Països Catalans. Juan Yagüe Blanco, l’antagonista, ha passat a la història com l’exemple de la brutalitat.
“Lo cafè Galícia es va convertir, a ran de la seva clausura temporal, en la nova biblioteca”.
El poeta Vicenç Altaió, amb una biblioteca privada de cap a 30.000 exemplars, assegura que, a ca seua, els llibres són substància: “Tenen vida”. No és tan rar que dessubstanciat, el contrari de substanciat, sigue sinònim, a Fraga, de cap buit, poca-solta. Ergo, lo so Llangost va actuar com un substanciat. Yagüe, en el decurs de la seua trajectòria, esdevé un dessubstanciat.
No obstant això, des de 1952 la vila natal del sanguinari coronel duu el seu cognom. I Juan Yagüe va ser el nom del principal hospital de Burgos fins al 2012. Força alts càrrecs militars de Franco han estat uns semideus intocables de la vida pública, davant la passivitat dels diferents governs del règim del 78 i de la llei de memòria històrica de 2006.
El goig de lo so Llangost per propagar la lectura, els anys 30, també contrasta amb l’escassa sensibilitat de María José Barrafón Satorres, regidora fragatina de Cultura, amb l’ús parlat i escrit de la llengua genuïna de la Franja de Ponent. Salvador Dalí ens va revelar que per arribar a ser universal “cal partir d’allò que és ultra local”.
Per cert, Carmen Yagüe Martínez de Campos va assegurar al quartet d’expedicionaris fragatins que les figues emmagatzemades a ca Bruno Galícia Catalan foren distribuïdes entre els famolencs convilatans de San Leonardo, els quals se les van cruspir a cremadent.
Referències:
El saltador
Josep Galan, autor de ‘Les motades de Fraga’ (IEBC, 1994), diu que la nissaga dels Llangost va adquirir el renom per “la seua agilitat, pujant, baixant i saltant (…) per semellança amb els salts del conegut insecte”. Galan aclareix que no hi ha cap base fiable a propòsit de l’esmentada motada. Metafòricament, els del Llangost van ser triples salts.
Ocurrència
El fenomen de les cafeteries, que ofereixen la possibilitat de fullejar i adquirir llibres, com ara De bat a bat, llibreria cafè de Calaceit, en el Matarranya, d’un temps ençà han pres volada. Fraga involuntàriament es va avançar unes dècades mitjançant lo Galícia, en el número de 14 del Cegonyer, l’àmplia cafeteria a la qual fa referència lo so Llangost.
Vincle emocional
La biblioteca popular esdevingué un fil que va connectar lo so Llangost amb dos altres lletraferits: el seu pare i el seu jaio. A propòsit d’aquest lligam amb els llibres, el literat Jorge Luis Borges va respondre al periodista Joaquín Soler Serrano, en A fondo, programa de TVE dels anys 80, que el fet determinant de la seua infantesa fou haver tingut accés a la biblioteca del seu pare: “No he eixit mai d’aquella biblioteca”.
