El novembre de 2027 farà 60 anys que el poble vell de Faió va ser absorbit aigües avall. La premsa amb prou feines se’n va fer ressò. Les autoritats sembraren, sense contemplacions, zitzània: calia desactivar l’èpica oposició contra el pantà enemistant els veïns.
“Si algú es va pensar que els rius i les muntanyes eren de tothom, anava ben distret. Els que s’ho van apropiar tot es presentaren el 1957 amb el nom d’ENHER”. Ho descriu així Francisco Carlos Solé Llop, un dels “veïns temorencs i incrèduls” del Faió (Baix Matarranya) d’aquells anys. Francisco Carlos Solé, en el llibre ‘Fayón. Imágenes y palabras’ (1984), va ser testimoni, un decenni més tard, del pànic ambiental que va suscitar l’ocupació, des de començaments de novembre de 1967, del poble ebrenc per part de la Guardia Civil. I, sobretot, de les intimidacions de la Benemérita, encanonant en alguns casos, per forçar el desnonament dels convilatans.
Rere aquestes cruels disposicions hi havia el falangista José González-Sama García, governador civil de Saragossa (1965-1970), conegut amb la motada de Pepe Ginebras. Pocs anys abans també es van prendre mesures paregudes respecte a la vella Mequinensa (Baix Cinca), un altre poble de la Franja de Ponent, quan es va determinar construir-hi també un embassament.
Solé, llavors un fadrí de 17 anys, diu que gent gran, canalla, malalts, van ser evacuats sense miraments de la llar domèstica. Per a l’escriptor aragonès Ignacio Martínez de Pisón, és l’equivalent d’arrencar-te de les teues arrels i aniquilar el passat de la família: “Desposseir-te brutalment del món on has crescut, sent molt jove, és una d’aquelles ferides profundes”.
Les rates fan festa
A mitjan novembre de 1967 va ploure a bots i barrals sobre Faió i la contornada. Als de l’ENHER els va anar que ni pintat per definitivament foragitar, amb el suport d’una gernació de tricornis, les darreres trenta i escaig famílies, que es negaven en redó a ser expropiades de la vila riberenca. Els de la hidroelèctrica van esbombar el rumor que, en un tres i no res, podia obrir-se una bretxa en la presa de Mequinensa, just més amunt. Qui més qui menys va recordar que, durant la construcció de l’embassament, s’hi va detectar una primera esquerda, que no va ser fàcil reparar. Sense passar per alt que es tracta d’un pantà emplaçat en un indret carbonífer, amb corredors a tort i a dret.
A més de pressions, remorejos, enganys, malentesos, a González-Sama i altres autoritats els hi va anar com l’anell al dit que algú provoqués controvèrsies. I és que els promotors de la presa van aconseguir que molts veïns renyissen entre ells. Es tractava de desactivar, al preu que fos, la ferrenya oposició ciutadana en contra l’embassament. Diuen que quan els gats es barallen, les rates fan festa.
“El paisatge es va tornar, d’un dia per l’altre, irreconeixible. Una veïna va perdre la parla”.
El desfigurat curs fluvial de l’Ebre, causat per la sobtada crescuda, va desvetllar sospites a tres faioners de soca-rel. Per treure’n entrellat van arreplegar un taxi fins al pantà de Mequinensa, llavors a 8 kilòmetres (ara a més del doble). Allà van observar que Faió no estava quedant colgat pels ruixats persistents de la setmana, sinó perquè les comportes de la presa de Mequinensa estaven obertes de bat a bat. Amb el mateix taxi es van arrimar al pantà de Riba-roja, situat més avall, i van comprovar que les comportes estaven tancades. Els veïns esmentats van deduir que es tractava d’una imprudència de l’ENHER.
A les petites de la nit, malgrat l’hora intempestiva, van anar de bona fe a comunicar-ho a la Guàrdia Civil. Els va atendre un caporal, que només adonar-se que la farsa havia estat destapada, es va enrabiar. Tant és així, que va endinyar un cop de puny al que duia la veu cantant. El faioner agredit va anar per terra, mentre l’ofès comandant assegurava que estaven dient mentides.
Els més vells, coneixedors de la fisonomia del riu, van corroborar l’ensarronada. Josep, exbatlle de Faió, va dir, en un diari basc, que de seguida “van observar que la forma, amb la qual pujava el nivell del riu, no era de resultes d’una avinguda de l’Ebre i que, en conseqüència, els havien enredat”. Fos com fos, una de les fadrines de la Sociedad Recreativa y Cultural Fayonense d’aquell temps, va dir, a la premsa aragonesa, que els darrers veïns van haver de deixar-ho tot, a correcuita, un divendres, 17 de novembre de 1967, al tardet.
Els faioners més díscols foren evacuats hores després, des de balconades i finestres, en barques: l’aigua no deixava d’augmentar. Van haver d’abandonar la llar familiar només amb la documentació personal, diners “i res més”, per indicació taxativa de la Benemérita. La fosca i les preses van neutralitzar el marge de reacció veïnal.
“De matinada han trucat./ Són al replà de l’escala./ La mare quan surt a obrir./ Porta la bata posada./ Què volen aquesta gent?” És un fragment poètic de Lluís Serrahima, escrit aquells anys, a ran d’un altre dramàtic succés del franquisme. Maria del Mar Bonet no va vacil·lar a musicar el poema, que amb el temps ha esdevingut una cançó popular.
Nocturnitat i traïdoria
Francisco Carlos Solé detalla que el 17 de novembre de 1967 se’n va anar a dormir a ca la jaia, que ja residia en el poble de colonització, a mig fer, des de feia un mes: “L’endemà, el Faió de la meua infantesa era una enorme bassa. Em va semblar que estava somiant, la visió era inexplicable i espectacular. Amb un conegut em vaig enfilar a una pontona per travessar la plaça. L’aigua havia arribat amb traïdoria de matinada. Les cases van quedar inservibles mentre tothom dormia”.
La impressió que li va causar a una mare de família fou tan bèstia, que va perdre temporalment la parla. Una embòlia? Un vessament cerebral? D’un dia per l’altre les illes fluvials (les mitjanes, en denominació ponentina), terrasses, meandres, passeres…, el quotidià horitzó de tants convilatans, van esdevenir un paisatge irreconeixible: una immensa llacuna. “Van negar Faió sense alertar. El pitjor és que les autoritats (de Saragossa i Madrid) ho sabien”, va dir Sebastià, un faioner que llavors tenia cap a 30 anys, en l’esmentat diari basc. Sebastià va afegir que tant la seua dona com sa mare, el dia de Nadal, només ploraven: “No van menjar res”.
Àngels, que aleshores era un xiqueta, explicita que a mesura que el riu empantanegava Faió, s’anaven desplomant parets i teulades “que havien vist passar generacions”. Joan Vendrell i Campmany, documentalista, remarca que es tractava d’entranyables edificis centenaris de pedra, com la mateixa església: “L’aigua va penetrar per l’altar, entre els reclinatoris. Bancs i tota mena d’ornaments suraven com fulles. El rellotge de l’església es va aturar el 16 de novembre de 1967, a les 18:10. Havia començat l’hora zero”.
A les cases que anaven desallotjant les famílies, se’ls hi tallava la llum. I eren tapiades i custodiades pels “beneméritos”. “Les parelles de guàrdies civils semblaven fantasmagòrics vigilants en rondes silencioses”, segons testimonis recollits per José Ramón Marcuello Calvín, a ‘Fayon, la historia submergida’ (2005). Les cases que es van mantenir dempeus, massa temps, foren dinamitades o esmicolades per excavadores: era un gra en el cul que calia arranar.
“Les cases del vell Faió que no s’esfondraven foren dinamitades o esmicolades amb excavadores”.
L’aviram i el bestiar, diu l’informant Àngels, van morir asfixiats: “Porcs preparats per a la matança no van poder ser sacrificats”. Àngels afegeix que els conreus més fèrtils van esfumar-se, les collites es van malmetre. Així com la maquinària i les eines de llaurar, els rebosts, les explotacions forestals, les pertinences particulars, els arxius municipals i parroquials. El canonge Sebastián Cirac, vinculat a Faió, ho va qualificar de tragèdia: “Èxode, fang, gent desesperada, camions que van i venen (…). La Guardia Civil no va ordenar que es rebaixés el nivell de les aigües”. Cirac, que exercia de catedràtic a la Universitat de Barcelona, va manifestar que ‘La Vanguardia’ li va rebutjar més d’un article, tant abans com després del sinistre. Ras i curt, la censura franquista se’n va encarregar de no fer-ne difusió.
A més, la brutal desocupació de Faió es va produir quan s’estaven gestionant els contractes d’expropiació de l’ENHER i, per tant, no s’havia assolit una entesa sobre les indemnitzacions.
Comptat i debatut, la presa va impossibilitar la continuïtat de les explotacions mineres de lignit i de pedra. I va engegar a rodar l’activitat empresarial que se’n derivava, com ara el transport fluvial en llaüts. També es va esmunyir, en la gran bassa, el tradicional camí de sirga, amb el qual es va inspirar Jesús Moncada per fer literatura d’alta volada.
El crític literari Ponç Puigdevall diu que l’imaginari argumental de Moncada neix de la voluntat de recuperar, mitjançant les paraules, un món tan submergit com l’Atlàntida: “La Mequinensa de la seua infantesa es va transformar en un pantà, i abans d’ofegar-se en els records silenciosos, va optar per enfrontar-se als daltabaixos de la nostàlgia recreant un món desaparegut a través de l’escriptura, una via de salvació”. Julià Guillamon, un altre reconegut crític, ressalta que Moncada combat la melancolia elegíaca amb l’antídot de l’humor.
Revolta de bruixes
‘Rondalla per a infants innocents’ és un poema estrambòtic de Miquel Desclot, enllestit en el tombant del règim franquista, de resultes de la repressió i l’arbitrarietat: “Em cansa l’home del sac,/ colac, bufac, entrampolicac,/ i acabo per maleir,/ colí, bufí, entrampoliquí,/ tots els seus llocs brontosaures,/ colaures, bufaures, entrampolicaures,/ Que m’assenyalen amb l’ungla,/ colungla, bufungla, entrampolicungla,/ m’amenacen amb la porra,/ colorra, buforra, entrampolicorra,/ m’amaneixen la traveta,/ coleta, bufeta, entrampoliqueta”. La impotència es transforma en creativitat. L’acceptació, a diferència de la resignació, és una postura dinàmica, que evita fer-nos mala sang.
L’enrenou tardorenc de Faió no va quedar exempt de gestos de rebel·lia. Es van encendre fogueres i els carrers foren acordats, de cara impedir el pas de camions destinats a buidar el mobiliari i l’utillatge. Es tractava d’accions improvisades, en bona part, per dones, que van desafiar, entre plors, uns cossos repressius, que de seguida van demanar reforços.
Així doncs, hi ha constància de veïnes, amb nadons en braços, que es van estirar davall les rodes dels camions el dijous 9 de novembre de 1967. A ran del rebombori, van aconseguir que els xofers es neguessen a maniobrar els vehicles, amb la qual cosa la Guàrdia Civil, també descol·locada, va haver d’aturar unes hores el desnonament. I és que misteriosament els homes de Faió, en la seua totalitat, van estar absents aquella jornada. Va ser una estratègia intel·ligent de no col·laboració i de retardar la desolació enfront de la coerció policial. Si bé les obres del pantà de Mequinensa (1964-66) i de Riba-roja (1958-67) estaven enllestides, l’aferrissada oposició veïnal de Faió, encallava la implementació de l’objectiu principal: rendibilitzar al màxim les infraestructures. Els contractes de producció d’ENHER envers Électricité de France així ho exigien.
Decennis abans, el 1933, les encaixonadores fragatines de figues, havien impulsat una sonada protesta en favor d’unes millors condicions de feina. I el 1909, mares de família barcelonines van desencadenar un gran terrabastall a fi i efecte d’impedir l’embarcament dels marits cap a la guerra del Marroc.
Des de 1914 la idea d’embassament, en aquests verals, feia ballar el cap a Frederick S. Pearson, l’empresari canadenc de Regs i Força de l’Ebre. Però no serà fins a la dècada dels 50 quan el govern espanyol de torn desempolsegarà el projecte entorn l’aprofitament i l’obtenció d’energia elèctrica de l’aigua dolça.
L’”iros” i els “crios”
“Tenéis que iros”, vaig entendre que em deia, amb cara de males puces, el veí romanès del pis de davall, que també inclou el celobert, quan vaig obrir la porta de casa. “Tienes crios”, és, de fet, el que em va preguntar. Vaig trigar un incís a interpretar-ho. No sabia que estava passant. El cas és que just abans de sopar amb els fills, llavors uns trapelles, un d’ells va llençar quelcom per la galeria. I va anar a raure a l’esmentat celobert, propietat del romanès. L’home va pujar molest per bé que va deduir que es tractava d’una criaturada. Feia tot just una setmana que vivíem en aquell domicili.
En l’instant de signar l’adquisició se’m va detallar que els primers residents, també de l’Est europeu, foren desnonats un any i mig abans. Això explica el bot que vaig fer, quan em va semblar escoltar del veí malcarat, en un castellà macarrònic, que toquéssim el dos. I és que vaig tenir la sensació que els antics propietaris havien començat una ofensiva per recuperar l’habitatge, amb la qual cosa s’estava produint una primera amenaça. Van ser uns estranys segons, entre l’”iros” i els “crios”, amb esbufec final. Si per tan poca cosa, vaig sentir un ai al cor, és dificilíssim imaginar la sotragada d’aquell novembre de 1967 a Faió.
I les terres de Dellà?
El terme municipal de Faió d’abans de la presa, com el d’ara, engloba sectors en els dos marges de l’Ebre. Precisament en aquesta alçada el cabalós riu flueix vers la Catalunya autonòmica. El terme de Faió és ubicat en l’enforcall de l’Ebre amb l’afluent Matarranya. L’emplaçament del nucli urbà de Faió, tant el del poble vell com el del nou, sempre ha estat en la riba dreta de l’Ebre.
El Faió de nova planta, assentat en el pla de Vintem, a uns kilòmetres del poble sepultat, ha quedat en un racó de món a partir de 1967. I, per postres, amb el terme retallat. L’Ebre va quedar esglaonat i barrat a Mequinensa i Riba-roja, amb la qual cosa va deixar de ser navegable. Amb aquestes el pas de barca cap a Almatret i altres punts, també van quedar esgarrats.
“La presa ha impossibilitat l’explotació minera. I, alhora, ha anul·lat el transport fluvial”.
Josep, l’exbatlle citat, diu que, a hores d’ara, per atansar-se a les 1.700 hectàrees del costat esquerre de l’Ebre, que també és terme municipal de Faió, cal fer un tomb de 80 kilòmetres. Abans de la presa, a les terres de Dellà s’hi arribava fàcilment en barca. Per resoldre aquesta incomunicació, l’exbatlle afegeix que va quedar emparaulada, temps enrere, la construcció d’un pont d’accés a l’altra banda del terme: “Però va canviar el govern de Madrid i l’acord va quedar sense efectes. El pressupost assignat es va derivar a altres afers, sense cap lligam amb Faió”.
El rellotge es va aturar
En nom d’un inevitable progrés les aigües es van empassar un Faió vigorós i joliu. Pel gaudi i l’entreteniment de jubilats i de pescaires europeus, els silurs foren introduïts il·legalment cap als anys 80. Es tracta d’uns peixots bigotuts que han provocat l’extinció de la fauna aquàtica autòctona. Massa sovint fatalitat i aparents modernitats van de bracet.
Va ser una matinada tètrica que ha quedat impregnada en l’imaginari faioner. El 60è aniversari dels fets, que es compliran la tardor de 2027, és una oportunitat per rescabalar i dignificar un dèficit històric. L’administració aragonesa, sovint passiva davant casos com el de Faió, prioritza empescar-se enemics en “tierras al este, donde se trabaja y pagan”, que cantava José Antonio Labordeta.
Referències:
Ni cinc cèntims
Sebastià, un dels faioners més combatius, diu que un camí enllestit el pantà, una colla de convilatans van sol·licitar compensacions (disposar de la llum de franc o d’una rebaixa) a González-Sama, governador civil de Saragossa, pels danys i perjudicis soferts. El governador va declinar cap contraprestació. El grup de Sebastià van persistir en els reclams. A ran de la insistència, el batlle de Faió va ser cessat i l’advocat dels veïns fou destituït del litigi.
Un cul de sac
Les comunicacions amb Faió són pèssimes. Ha passat a engrossir la buidor rural dels micropobles. No hi ha indústria. Havia arribat a tenir, un segle enrere, 1.800 habitants. Ara amb prou feines s’acosta als 400. Reus, Mequinensa, Móra d’Ebre, Riba-roja… és on van anar a raure els faioners de la diàspora. L’exbatlle Josep hi detecta una manca de voluntat per part del govern d’Aragó, que no ha tingut en compte que Faió va pagar un preu altíssim en bé de la prosperitat.
De tren tampoc
L’estació de ferrocarril original de Faió tampoc es va escapar de quedar engolida. Fou reubicada a la Pobla de Massaluca (Ribera d’Ebre), a 5 kilòmetres. Faió-La Pobla de Massaluca és el nom de l’estació des del 5 de febrer de 1964. Hi ha un servei de transport de viatgers, en furgoneta, fins a Faió. Josep, exbatlle faioner, diu que a l’antiga estació s’hi havien aturat trens expressos: “Hi havia una gran activitat industrial carbonífera i una cultura del riu que s’ha perdut”.
