Un cop d’Estat, la presa del poder pel Comitè Revolucionari, l’arribada de les milícies, la detenció dels faixistes, l’inici de la Revolució social… Tot açò va passar a Alcampell entre el 18 i el 21 de juriol de 1936, ara fa 90 anys.
Entre el 18 i el 21 de juriol de 1936, ara fa 90 anys, la gent d’Alcampell va viure un sarpat de moments històrics, segurament sense ser conscients que la vida tal coma la coneixien dixarie d’existir. En pocs dies van viure un cop d’Estat i l’inici de la Revolució social, que acabarie en enfrontaments entre anarquistes i socialistes fidels al Govern republicà.
Coma ere costum als estius, lo 18 de juriol de 1936 la gent d’Alcampell se va reunir a la fresca després de sopar. Cap a les 23:00, va començar a estendre’s lo rumor que a l’Àfrica un grup de militar s’havie alçat contra el Govern de la República. En un moment en què només hi havie cinc ràdios a tot lo lloc –i tres eren propietat del capellà, lo dotor i un altre particular–, los membres de la CNT, en gran implantació al lloc, se van reunir al cafè del Sindicat Agrícola, adscrit a la UGT i, per tant, fidels al poder legítim eixit de les urnes, per tal de seguir el parte radiofònic.
Una vegada confirmat lo cop d’Estat, la mateixa tardi del diumenge 19 de juriol anarquistes i membres del Sindicat se van reunir a la secretaria d’esto organisme, que representave els interessos de la petita i mitjana classe propietària d’Alcampell, sempre en un esperit progressista, però no tant revolucionari. D’aquella reunió en va eixir conformat lo Comitè Revolucionari, que tenie com a objectiu vigilar les forces reaccionàries: faixistes locals i agents de la Guàrdia Civil, desapareguts des del dia anterior. Per a controlar la situació, van reunir totes les armes disponibles, que se limitaven a unes quantes pistoles i diverses escopetes de caça.
La nit del 19 al 20 de juriol, lo recentment format comitè va fer guàrdia a les portes del Sindicat, temorosos que els faixistes, que havien començat a passejar pels carrers i havien feit saltar la llum de tot lo lloc, poguessen assaltar l’edifici. Sense arribar a esto extrem –possiblement perquè eren conscients de la inferioritat numèrica–, de maitinada els faixistes se van retirar sense cap més incident.
Ara, ere el Comitè Revolucionari qui s’havie feit en lo control: los guàrdia civils s’havien concentrat a Tamarit i membres armats del comitè controlaven les entrades i eixides del lloc. Allavontes, lo dia 21 les forces antifaixistes van fer un pregó pel qual tots los vesins que tinguessen armes les havien d’entregar al Comitè Revolucionari en un termini de dos hores, però no en van portar cap.
Durant els primers dies de la Guerra va arribar al lloc una columna de milicans anarquistes liderada pel militant d’Alcampell Joaquín Blanco, treballador a Flix, quan se dirigiven a la defensa de Saragossa. Los sospitosos de ser de dretes van ser detinguts. Dividits en dos grups, van ser portats a una partida del Reguer, agon los anarquistes van similar l’afusellament de l’altra part de facciosos. D’esta manera, uns i altres van confessar els plans que tenive la reacció i van podre sacar-ne l’aigua clara de si el que diven ere cert. Així van descobrir un dipòsit d’armes amagades al carrer de la Font.
Des del dia 19, no se teniven notícies del capellà. Quan los anarquistes van registrar la sacristia, a més de trobar l’entrada amagada que portave a la torre del campanar –des d’agon los faixistes s’haguessen pogut fer forts en cas de prendre posició– que havien dit los faixistes, entre els papers del capellà van trobar un sarpat de fotos de dones del lloc, unes de solteres i d’altres moltes de casades.
D’esta manera, Alcampell va quedar durant un any i mig dividit entre les forces de la CNT, que van implementar el comunisme llibertari aquell 27 de juriol, i les socialistes, de recent creació, adherides al Sindicat Agrícola. Les tensions entre els dos grups van anar en augment fins que l’agost de 1937, a conseqüència dels Feits de Maig de Barcelona, militants de la CNT i les Joventuts Llibertàries van intentar prendre el control del lloc per la força, sent detinguts diversos anarcosindicalistes i afusellats uns altres. Però esta ja és una altra història.
Relats en primera persona
Si avui dia podem resseguir què va passar a Alcampell entre el 18 i el 21 de juriol de 1936 és gràcies als relats de dos militants locals, un d’anarquiste i un altre de socialiste. Concretament, se tracte de Víctor Blanco Noguero i José Enjuanes Pena. Lo primer, un parell d’anys antes de morir, va dixar escrites unes memòries titulades ‘Alcampel (Huesca). 1880-1936’, on repase l’esperit liberal d’Alcampell des de finals del segle XIX fins al començament de la Guerra Civil i la Revolució social. Esto relat va ser inclòs al llibre d’Agustín Souchy D’altra banda, José Enjuanes va explicar oralment la seua vida al sociòleg i professor universitari Josep Espluga, que la va transcriure i contextualitzar al llibre ‘Un Ball per la República’ (Pagès editors, 2010).
Los dos relats, escrits quan els seus autors ja eren grans, permet entendre millor la situació social prèvia a 1936 i desgrane el que va passar posteriorment. Les dos veus reflexiones sobre la Guerra, la Revolució i els conflictes ideològics des de la distància física de l’exili, en el cas de Víctor Blanco, i temporal, en el cas de José Enjuanes.
