Els vincles entre Peralta de la Sal i Barcelona han estat estrets en el decurs del segle XX. Laura Borràs, expresidenta del Parlament català, hi passava els estius.
Quan el negoci de la sal de Peralta va fer catúfols, força peraltins van emigrar a Barcelona. Un bon sarpat foren porters d’edificis de l’Eixample. La família Cardona també va tocar pirandó al Cap i casal. I prompte els fills Eugenio i Diosdado van anar a espetegar de recepcionistes al Clínic. Eugenio feia el torn de dia. I Diosdado, el de nit. Tant l’un com l’altre eren entremaliats. Allà van fer una entranyable amistat amb el cirurgià Antoni Borràs i Gaju, el qual estant a urgències va haver d’atendre un fotimer de torturats pel franquisme. Quan els germans Cardona van saber que Borràs era un apassionat de la cacera, li van suggerir d’arrimar-se als tossals de Peralta de la Sal, atès que de senglars i cabirols n’hi havia i n’hi ha a dojo.
Els primers estius, que van coincidir amb els anys 80, els Borràs van allotjar-se a l’hostal Centenario. Borràs hi estiuejava amb la muller i els dos fills preadolescents, un dels quals era Laura Borràs i Castanyer, filòloga avui de la UB. Lluís Fuster i Casteràs, ara batlle de Peralta, era el fill de l’hostaler. Lluís Fuster confessa que «no li treia l’ull de sobre». El cor de Lluís també feia altres batecs: tot observant el determini amb el qual el cirurgià esbudellava, en el solonar, els senglars abatuts. A ran de les bones estones trescant per l’alta Llitera, la família barcelonina va decidir tenir-hi una segona residència. Borràs, que va morir fa dos decennis, va deixar un excel·lent record a Peralta de la Sal: solia atendre a tothom que estava indisposat. A causa d’un càncer terminal, el generós cirurgià va voler fer una mena de sopar de comiat, sense explicitar-ho, amb les amistats peraltines.
A més dels Borràs, n’eren unes quantes les famílies del Cap i casal que passaven les vacances a Peralta. El jovent local feinejava als salins, tot l’estiu, que aleshores funcionava a tot drap. Els tenien una certa enveja: els pixapins es podien llevar tard, fer el fatxenda, anar a la piscina, rondar amb la colla, festejar… I, per postres, eren els que empeltaven al poble d’una modernitat lligada a la moda juvenil i a les novetats més rabioses. No obstant això, Lluís, que era un dels escarrassats jornalers peraltins, em diu que, amb la fresca del tardet, tots plegats coincidien en una cèntrica terrassa «per veure qui la deia més grossa».
Eugenio Cardona fou requerit, en una ocasió, per arrimar-se a la morgue. Calia traslladar un cadàver, acabat de finar, a un altra estança. El cos de qui ja feia malves, emplaçat a una llitera, era feixuc. Eugenio va demanar a un peraltí de pas pel Clínic que l’aidés a desplaçar les despulles. El paisà va accedir a la petició: Eugenio també solia tenir detalls amb tothom. Un pic dins el dipòsit de cadàvers, a Eugenio, bromista de mena, se li va ocórrer fer cossigolles en els peus del difunt, encara calent. El veí de Peralta, situat en el capçal de la llitera, va contemplar esparverat com el cadàver es va alçar d’un bot, de mig cos cap amunt, i com va quedar tombat cap endavant.
