El 25 d’octubre del 2005, ara fa vint anys, moria Josep Galan, incansable lluitador per la llengua catalana a la Franja. Gràcies a la seua dedicació, ell va ser el protagonista de la primera xerrada en català feita a Fraga.
Ara fa 20 anys, el 25 d’octubre del 2005, s’apagava la vida de Josep Galan Castany, filòleg i estudiós de la parla i la història de Fraga. Primer president de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, de Galan cal destacar la seua incansable dedicació per dignificar el català a la Franja, una tasca a la qual va dedicar nombroses publicacions acadèmiques i gran part de la seua trajectòria vital.
Josep Galan va néixer a Fraga l’any 1948. La seua família materna era tota de Fraga, i destacava que els cognoms dels seus avis, Josep Castany Sarrau i Dolores Costa Corbella, eren “ben catalans”. En el que considerava un “cas especial”, la seua mare es va casar amb un funcionari castellà, de Sòria, la qual cosa va fer que a casa parlés amb son pare en castellà i amb sa mare, en català. Tot i pertànyer a una família humil, Galan va estudiar fins als deu anys al col·legi Santa Ana de Fraga, a les monges, on anava la gent de la classe alta. Galan tamé afirmava que, a pesar d’estudiar en un context religiós i en castellà, mai va notar res estrany. “Amb deu anys, no et plantejaves res de res”, comentava en una entrevista a finals dels anys 90.
La seua afició per la música i el teatre van convertir-lo en un nen conegut a Fraga. Tant que, tal com explicava Galan, l’Església va anar temptant-lo, primer per fer d’escolanet i després, per si volia ser capellà. Amb deu anys, va canviar el col·legi de monges pel seminari, a Lleida. Destacava que l’ambient era franquista, amb un bisbe molt afí al règim. La perspectiva dels anys va ajudar-lo a adonar-se de la situació en què havia crescut, així com que el català era una llengua relegada en aquells temps: “Utilitzàvem el català per cantar i poca cosa més.” Va estudiar a Lleida fins als quinze anys.
Quan va deixar el seminari, Galan va tornar a Fraga per acabar el batxillerat, l’any 1966. Per mancança econòmica, Galan no va podre anar a estudiar a Saragossa i es va haver de quedar a Fraga treballant. Després de dos anys, va començar els estudis de Filologia a Barcelona, fins al 1974. A la seua tesi, va tractar la parla de Fraga. “Ara, la miro i em faig vergonya a mi mateix. No coneixia l’ortografia i no seguia els criteris normatius ni històrics”, en comentava. Galan remarcava que la tesi, per l’època en què la va realitzar, havia de ser en castellà.
“Vam explicar que el que es parlava a Fraga era una parla, no una llengua; que la llengua que parlàvem era la catalana”.
Galan va passar el seu periple universitari despolititzat, més centrat en “estudiar i a divertir-me”. No va ser fins que va acabar la carrera i va començar a treballar que Galan no va prendre consciència política. Més que la fenya, va ser la duresa econòmica d’aquells anys el que va fer-lo despertar: “En acabar d’estudiar, em vaig haver de posar a treballar. Llavors, els cops de la vida, quedar-se a l’atur una vegada i una altra, em van ajudar a prendre consciència política”. Durant els anys previs a la mort de Franco, Galan va militar al PSUC i al Partit Comunista, i després de la mort del dictador, a Comissions Obreres. Allà, segons explicava, va entrar en contacte amb sectors nacionalistes i d’esquerres de la perifèria de Barcelona.
Josep Galan va començar a treballar com a professor l’any 1975 a Barcelona, a Sant Andreu. No va durar gaire, en aquella fenya, per culpa d’uns problemes a la veu que l’acompanyarien més de dos anys i que el van obligar a acomiadar-se. Així i tot, va aprofitar aquell temps per preparar-se les oposicions per a mestre mentre recuperava la veu. Després d’aprovar-les, i ja recuperat de l’afonia, la fenya de professor el va portar a Montornès del Vallès primer, i l’any següent, a la Llagosta, ambdós situats a la comarca del Vallès Oriental.
Uns problemes amorosos l’obliguen a anar-se’n a treballar a Igualada l’any 1979, on precisament trobaria la que després seria la seua dona. Es va casar el 1980, i els dos anys següents neixen la seua filla (1981) i el seu fill (1982), els dos que va tenir. Galan, però, no perd mai la relació amb la seua vila natal, Fraga: “Estic en esperit aquí [a Fraga] i en cos allà [a l’Anoia]”. Galan explicava que cada cap de setmana acostumava a tornar a Fraga, i que allà passava els estius sencers.
Una mostra de la relació que mantenia amb el teixit cultural franjolí és que l’any 1979 ell i un grup de fragatins creen el GALL (Grup d’Acció Llingüística). Esta entitat mantenia relacions amb el Consell Local de la Franja, un grup que tamé treballava pel reconeixement oficial del català a la Franja de Ponent i la normalització de la llengua. Els anys següents, el GALL comença a perdre una mica de força, mentre que el nucli principal d’aquell grup crea l’Institut d’Estudis Fragatins, amb Paco Tejero al capdavant. Precisament Galan i el mateix Tejero van protagonitzar a principis dels vuitanta un fet que Galan insistia a destacar: la primera conferència en català a Fraga. “Paco Tejero va parlar d’història i jo, de llengua. Vam explicar que el que es parlava a Fraga era una parla, no una llengua; que la llengua que parlàvem era la catalana. La sala era plena i, en acabar, el públic va eixir-ne molt satisfet i motivat amb el tema”.
Al cap d’un temps, l’any 1989, Paco Tejero va dimitir del càrrec i Galan, davant la manca de propostes per succeir-lo, va acceptar el repte de la presidència de l’Institut d’Estudis Fragatins. Pocs mesos després de ser nomenat president i de donar continuïtat a la fenya feita amb anterioritat, Galan rep una trucada de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses. “Ens proposaven crear una filial al Baix Cinca. Recordo especialment la figura del Dr. Ubieto, per la valenta proposta de descentralitzar l’institut i acceptar les nostres condicions”, indicava. Unes condicions que no eren altres que continuar fent cultura en català. Així va néixer la filial de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses al Baix Cinca, el que avui dia coneixem com a Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC). Galan va mantindre el càrrec de president fins al 2004, mesos abans de morir.
Entre els èxits de Galan, trobem que va triplicar el nombre de socis els anys següents, passant de seixanta a cent vuitanta. A més, es van comprometre a fer arribar la llengua escrita a la població mitjançant l’edició de llibres, “tots escrits per titulats universitaris”, destacava Galan, entre els quals, un refranyer i un cançoner que recollien la cultura popular de Fraga i que ràpidament es van esgotar, o estudis dels parlars de Mequinensa, Saidí i Fraga. A més, entre les iniciatives dutes a terme per Galan mentre va ser a la presidència, trobem la publicació de la revista ‘Batecs’. El nom no va ser escollit a l’atzar: “Que un animal encara esbategue vol dir que es viu, que no ha mort. Com la nostra parla. Pensava que era una paraula molt poètica que simbolitza el parlar de Fraga”. La revista es publicava de manera trimestral, i el primer número va veure la llum a principis de l’any 1988. La despesa econòmica que significava i el volum de fenya que assumia gairebé íntegrament Galan van suposar la desaparició de Batecs l’any 1995, després de quinze números.
Galan va confessar que la primera voluntat perquè la revista no morís era deixar que l’Ajuntament de Fraga se’n fes càrrec. Però, segons l’insigne fragatí, van topar amb “l’etern problema”: el xoc de grafies. D’una banda, el català normatiu que defensava l’IEBC, i, de l’altra, el model acientífic del fragatí. D’esta manera, ‘Batecs’ va passar a ser el butlletí intern de l’IEBC i ‘Cinga’, la nova revista d’investigació cultural.
“Dir que un animal encara esbatega vol dir que es viu, que no ha mort. Com la nostra parla”.
Galan creia que la identificació política i cultural tenia una gran relació amb la Franja: “Aquí, a Fraga, al Baix Cinca, i a la resta de la Franja, el sentiment d’identificació és una qüestió molt delicada. La gent no vol admetre que parlem català per por que a la resta d’Aragó ens pengen l’estigma de catalans. Per això aquí necessiten dir més que els altres que són aragonesos. Després, de manera personal, et confessen que les relacions socials, econòmiques i culturals les estableixen amb Lleida. Crec que s’hauria de fer un debat sobre el tema, la gent que és amb mi, els que no tenen pèls a la llengua”.
En el moment que va pronunciar aquestes paraules, Galan va ser preguntat pel seu sentiment en l’entrevista que el doctorand italià Silvio Previtera li va fer per la seua tesi ‘Confini e identità. Una ricerca a Fraga (Spagna)’, traduïda i publicada uns anys després per la Universitat de Lleida sota el títol ‘Límits i identitat ètnica: una recerca a Fraga (Osca)’: “Esta pregunta m’irrita molt. A mi m’agrada molt la resposta que va donar un cop la mare de Joan Manuel Serrat [nascuda a Belchite, Saragossa]. Quan li van demanar d’on se sentia, després de viure tants anys a Catalunya i de tenir un fill símbol de la catalanitat, ella va respondre que se sentia ‘d’allà on són els meus fills’. Des que la vaig sentir, jo també utilitzo sempre esta frase”. Tot i això, Galan confessa que se sentia de Fraga, que se solidaritzava amb els problemes de la classe treballadora aragonesa i que, malgrat la distància física i sentimental, en certa forma es considerava un catalanoaragonès: “Em sento identificat amb Catalunya perquè hi he viscut des dels deu anys. I com que he nascut a l’Aragó, també em sento aragonès.”.
