L’historiador i investigador fragatí Joaquín Salleras Clarió va morir el passat dissabte a Fraga, als 76 anys. Llicenciat en Psicologia i Història, es va doctorar en Història Medieval i Moderna per la Universitat de Barcelona el 2006 amb la tesi ‘La Baronia de Fraga (1387-1458)’.
“Joaquín, fragatí exemplar i irredempt, amant de la nostra ciutat i el seu passat, infatigable divulgador de la nostra història i personatge fonamental per a entendre la nostra idiosincràsia tan peculiar, la d’una ciutat a la qual la història, les seues fronteres i el seu riu, quasi sempre, li van ser adverses. Ell mai va perdre la seua essència més pura, la del mestre que es va graduar i del que sempre va exercir”, va publicar este dissabte Lo Pont de Ferro, amb qui Salleras col·laborava.
“Però Joaquín ha estat moltes més coses, moltíssimes. Tantes que probablement el buit que ell i la seua obra ens deixen serà immens, com ho és l’enorme quantitat de tasques d’estudi i investigació que tenia començades sobre la seua estimada terrra. Amb ell no només perdem un amic, un veí o un erudit, perdem moltes coses que probablement mai arribarem a conèixer”, lamenta l’associació memorialista.
La petjada de Salleras no es veu només en la seua obra dedicada a la història i tradicions de Fraga i el Baix Cinca, sinó també en el gran nombre de reaccions que ha provocat la seua mort. Entre d’altres, han mostrat les seues condolences l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, l’Ajuntament de Torrent de Cinca, el grup Rondalla Penya Fragatina, l’Associació d’Amics i Veïns del Centre Històric de Fraga i l’exalcalde de Fraga entre 2015 i 2019, Miguel Luis Lapeña. “La Ciutat de Fraga li deu molt a l’historiador Salleras, pels seus llibres i la gran aportació a la cultura local i comarcal”, ha lamentat l’antic regidor.
“S’ha donat un mal ús a conceptes com Franja, Regne o Corona d’Aragó”
A continuació, reproduïm l’entrevista que Salleras va concedir per a la secció ‘Una Franja d’Història’ del Moviment Franjolí, el desembre de 2020, a càrrec d’Òscar Adamuz:
A la Franja fa temps que veus autoritzades alerten del risc de substitució lingüística a causa del trencament generacional de la transmissió del català. Com trobes la salut de la llengua, avui dia, a Fraga i, en general, a la comarca del Baix Cinca?
La pregunta és molt profunda i per a especialistes. La meua condició d’historiador del Cinca em fa interessar més pels canvis de llengua produïts en moments crítics de la nostra història, com la Reconquesta al segle XII, la castellanització després de les guerres de Catalunya, les imposicions franquistes, o el “galimaties” de les lleis d’ensenyament després de la Constitució espanyola del 1978.
Recordo que, quan va néixer el Partit Aragonesista (PAR), paral·lel a l’esmentada constitució, comptava inicialment amb tota la meua simpatia, de la mateixa manera que els nacionalistes andalusos, gallecs o catalans, per exemple. Creia en la participació del poble en la vida política. La meua ingenuïtat va canviar el 1990. Continuava una ideologia franquista, a més dels empresonaments fins als anys 60 per motius ideològics que estaven presents a les depuracions conservades a Lleida, Barbastre i Osca. Vaig constatar com el PAR va canviar de discurs cap a una ideologia que era impossible d’assumir per aragonesos bilingües. No eren defensors ni de la Constitució en el tema de modalitats lingüístiques. I no cal dir el rebuig dels aragonesos cultes residents a la zona pròxima a Catalunya. En el nostre cas, agermanats a Lleida, on estava la diòcesi. Un sentiment semblant observava en aragonesos residents a Catalunya, arrelant als seus fills a una cultura bilingüe i trilingüe. Lluny de solucionar-ho, encara ho van agreujar més potenciant una guerra de llengües, segregacions de diòcesis i el menysteniment del fragatí.
Què estava passant? Doncs que el castellà no sols continuava com a llengua de l’imperi, sinó que tot el funcionariat, personal sanitari, ensenyament, etcètera no es movia del castellà. Referent a aquest nacionalisme castellà, va publicar a Madrid el professor Juan Carlos Moreno Cabrera, lingüista de la Universitat Autònoma, un profund i excel·lent treball, titulat precisament ‘El nacionalismo lingüístico’. Aquest professor defensa la teoria que l’únic nacionalisme existent de veritat a Espanya és el castellà. La seva lectura em va conduir a reflexions pròpies, sobre la despreocupació de llengües d’Espanya (castellà, gallec, basc, català), o modalitats com l’aranès, l’aragonés, i el bable; totes elles reconegudes en la Constitució de 1978, art. 3r.
Segons qui governa, la política lingüística de la DGA ha posat molts esforços per a no anomenar pel seu nom el català i l’aragonès, jugant a negar la filiació lingüística catalana dels parlars de la Franja. N’hi ha debat al carrer sobre aquests temes?
Animat per una obertura cultural emergent als anys 80 –que ja no tornaré a veure– vaig publicar el 1988 una descripció de Fraga, amb el títol ”Fraga, reina de la Franja’. Vist com han derivat les teories polítiques de confrontació –no de consens–, mai l’hagués publicat. La suposada llibertat d’expressió va derivar en una constant confrontació entre els polítics d’Aragó i Catalunya. Per l’ensenyament, per la llengua, per l’aigua, per la diòcesi de Lleida, per les obres diocesanes… Tant s’hi valia el motiu, el que importava era conquerir vots i no proposar solucions. Des d’aleshores vaig descobrir que les confrontacions no podien portar res de bo. No m’agrada que ningú s’enfronti en un mateix país; sobretot, perquè com a historiador conec els resultats d’enfrontaments ideològics i polítics.
És a dir, que quan vaig escriure la breu descripció de Fraga el 1988, era ben aliè del mal ús que es donaria a la paraula “Franja”. El mateix passaria amb conceptes com Regne d’Aragó, i Corona d’Aragó. Tos sabem que avui parlar de “Franja” és el nom d’un territori aragonès. Però no tots volen saber “què es parla” en aquest territori, ni molt menys definir allò que es parla com una “modalitat del català”. És clar, calia continuar jugant a la confrontació patrocinada per un nacionalisme aragonès que necessitava crear la seva pròpia bandera en oposició a tot el seu entorn. Fins i tot, les quatre barres van servir de motius de disputes.
Va faltar poc per acusar els veïns d’imposicions, d’apropiacions, d’alienacions… De tot s’ha escoltat en aquestes darreres dècades. Però, mentrestant, què estava passant amb l’especial protecció del fragatí? No es volia reconèixer com a variant o modalitat del català. Novament, calia confondre el català occidental o lleidatà, i per tant al fragatí, com un dialecte de l’aragonès. Mentre el debat es volia centrar en “si eran galgos o podencos”, la veritable realitat és que els bilingües en aquesta zona del Cinca quedaven indefensos i sense llei que els protegís. Que n’hi ha de pocs polítics que estiguin per defensar el nostre patrimoni aragonès!
Després de diverses lleis regionals, finalment el 2009 es va aprovar l’enyorada Llei de llengües per part del govern PSOE de Marcelino Iglesias (amb el vot contrari del PAR, llavors soci de govern). La llei del 2009 reconeixia al fi explícitament l’existència del català i de l’aragonès com a llengües d’Aragó; però no com a oficials; per tant, sense el dret a utilitzar i estudiar la llengua materna, paral·lelament al castellà.
Alguna cosa van voler fer els membres del Consell Superior de les Llengües d’Aragó. Només es va quedar en intencions. Per desgràcia, amb el canvi de l’any 2011, el nou govern (novament del PP-PAR) es van desentendre de la minvada llei de llengües. A més de la derogació, la seua proposta de llei advocava per la desaparició total de la denominació “català” a una de les llengües aragoneses. I una política de rebuig a tot el catalanisme.
Les bones intencions del conseller de Cultura José Bada, defensant les tres llengües d’Aragó, en ‘El debat del català a Aragó’ (1991), quedaven molt lluny dels que no respecten la Constitució. Si pels partits més conservadors no existia el català en terres aragoneses, calia batejar el territori i la llengua d’una altra forma: Aragón Oriental, Orienaragonés i LAPAO. La resposta regressiva -encara que culpant els catalans- es deia FACAO (Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental). Nascuda el 1996, amb un discurs que no permetia parlar-ne gaire de la segregació de la diòcesi de Lleida (la de Fraga es completaria el 2005). El 2008 apareix la nova Plataforma No Hablamos Catalàn, amb l’excusa de lluitar contra el pancatalanisme imposat pels catalans, incloent-hi els aragonesos residents a Catalunya. Una nova campanya sobre com els catalans “intentan reescribir la historia de la Corona de Aragón”; quan les més interessades a crear aquest malestar eren veus aragoneses.
Fraga històricament va pertànyer al bisbat de Lleida fins a finals del segle passat. Aquesta relació històrica i l’afinitat cultural amb Catalunya pesa en l’imaginari col·lectiu del poble en ple segle XXI? De quina manera?
És inevitable per mi retornar a la meua devoció per la història. I en concret a la Història de Fraga. Després de les conquestes de Tortosa, Lleida, Fraga i Mequinensa, van ser incorporades a la Corona, però deixades en tinença o honor a diversos nobles i ordes militars. El mateix farà el comte de Barcelona amb les terres de Prades i Siurana.
L’apassionant història d’honors, i baronies, en mans de nobles i ordes militars, tornaran a la Corona reial, el 1190. D’igual manera que les mencionades, Saidí, Ballobar o Mequinensa aniran apareixent totes elles en els llibres de vegueries catalanes, i en cap moment, encara, com a terres del Regne d’Aragó. Són castells i viles de la Corona reial, de la Corona d’Aragó.
És per això que va sorgir la necessitat d’assenyalar límits per a Aragó i Catalunya; la repoblació havia estat molt complexa i entrecreuada. Fraga, fins al segle XIV, estarà sota domini de senyorius catalans, i conseqüentment, considerada catalana a tots els efectes. A la tesi “La Baronia de Fraga” (2006) aprofundeixo en el procés d’integració de Fraga i Baix Cinca al Regne d’Aragó. Procés paral·lel al que va passar a la Ribagorça, la Llitera, o el Matarranya; és a dir, els territoris que considerats sota l’administració catalana van passar a formar part del Regne d’Aragó, deixant un territori, una Franja a l’orient d’Aragó, amb empremtes del seu passat.
Com a historiador, pots explicar el perquè d’aquesta disputa fronterera entre l’Aragó i Catalunya, quan ambdós territoris pertanyien a la Corona d’Aragó?
Ja hem apuntat la coneguda consigna franquista per esborrar les minories lingüístiques. Tot i que la Constitució de 1978 fou acceptada, juntament amb el castellà com a llengua oficial hi va posar a l’article 3er: “La riqueza de las diferentes modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. I jo m’ho vaig creure!
L’ús de l’expressió “Països Catalans” per definir l’extensió de territoris amb varietats idiomàtiques de la llengua catalana, és un terme o expressió que pot substituir-se per un altre, més d’acord amb les modes. Però el concepte d’antiga Corona perviurà. Perquè el català no és la llengua de Catalunya, sinó de l’extraordinària estructura burocràtica de l’extinta Corona d’Aragó.
Espanya sembla no haver madurat encara sobre el seu caràcter plurinacional. La permanent acusació que a Catalunya no es pot ensenyar el castellà, o la desencertada expressió que la recentment aprovada llei Celaá nega el castellà a Catalunya, és un clar símptoma que encara no hi ha consens. Suprimir l’aprenentatge del fragatí o de l’anglès resulta un ensenyament més barat. Els nacionalismes econòmics es basen en criteris de mercat. Les crisis econòmiques les produeixen els mercats, no els consumidors. Així que la insatisfacció que comença a mostrar la nostra joventut pot portar al desencís i la reacció contrària: a l’antisistema.
Tornem a recordar la història. La rica zona del Cinca va ser disputada pels aragonesos ben aviat. El ric arxiu de la Corona d’Aragó assenyala ja no sols a Fraga, sinó a les veïnes localitats d’Albalate de Cinca, Alcolea de Cinca, Bellver de Cinca, Saidí, Comendador de Torrent, La Granja i Massalcoreig, dintre del llibre de rendes de Catalunya, en 1229. (ACA.- RP Bailia General de Catalunya, Reg. 441)
No vull entrar als polèmics testaments de Jaume I, que va quedar esmenat al testament de 1244 (Ed. HUICI. Documents de Jaume I, núm 267). Encara que el plet entre Pere d’Alcalà, mestre d’Amposta i els vassalls de la vila del Cinca de Torralba, fet ocorregut en 1250, amb intervenció del Justícia d’Aragó, Martín Pérez, assenyala que les qüestions per jurisdiccions territorials van ser persistents en aquests anys (AHN.- Còdex 596 – B, pàg. 31).
Tot el territori limítrof va haver de patir una situació de disputes que van perdurar llargs anys. Per exemple, el 1279 trobem a l’arxiu d’ACA el “Mandat a Raymundo de Molina perquè informi si Bielsa és de Catalunya o d’Aragó, i si és de Catalunya coure el bovatge, i si és d’Aragó, permeti que Arnaldo de Bela, que el té en feu, percebi la cinquena del guanyat” (ACA. C. reg. 42, fol. 189). El 1283, Fraga estava representada a les Corts de Barcelona per Ramon de Montcada.
En compensació a la concessió de la Universitat Literària de Lleida en 1300 pel rei Jaume II, i amb la desaparició dels templers, els aragonesos van iniciar un seguit de reclamacions territorials a la zona del Cinca. La rica zona del Cinca va ser disputada novament, tot i saber que era una zona catalana. La disputa d’Aragó per apropiar-se de la zona del Cinca va ser conseqüència de la crisi de població que va patir el Principat des de les primeres grans pestes medievals. Aragó, gràcies a la seva fortalesa en productes agrícoles va patir menys les pestes. La reacció dels catalans no es va fer esperar, i a les Corts de Barcelona de 1305 van exposar a Jaume II que antigament Catalunya arribava de Salses fins a Montsó, sent la divisòria el riu Cinca, i, en conseqüència, sol·licitaven la devolució de la Ribagorça que havia adjudicat als aragonesos en les anteriors Corts de Saragossa (Miret i Sans: ‘Documents inèdits dels antics Reis d’Aragó’, a BABLB, Barcelona 1911, pàg. 51-52.)
El 1317 Fraga consta inclosa a Catalunya (ACA carta de Jaume II, núm 11601, Caixa 62.). El 1327, Guillem de Montcada fa homenatge a rei Alfons IV per la seva feu de Fraga, situat a la vegueria de Lleida (ACA In lib. Vicaria fo. 75.) A petició del rei Pere Cerimoniós, el bisbe de Lleida, Romeu, intenta demostrar que Fraga està dins dels límits de Catalunya: “Ad probandum quod villam Fragam et eius tenentia sunt intra límits Cathalonia” (ACA.- 1478 / 132s, any 1369).
La primera petició aragonesa perquè Fraga fos incorporada a Aragó va ser a les Corts de Tamarit de 1375, reunides per Pedro IV, per sol·licitar un ajut de 50.000 l.j. L’acceptació del rei de la petició aragonesa no va suposar la seva vinculació administrativa fins 30 anys després, concretament en les Corts de Casp. No obstant això, quan Fraga va demanar ajuda econòmica per resoldre els seus deutes, en document de 1376, apareixia per primera vegada l’expressió “Situada a la diòcesi de Lleida i al Regne d’Aragó” (AMF.- Perg. 201, calaix 10). Fraga va continuar utilitzant en els seus documents administratius la llengua catalana fins al segle XVI, i en l’àmbit col·loquial fins als nostres dies.
Del passat al futur, digue’ns tres objectius que ajudin a normalitzar i dignificar la llengua, la cultura i el terrirori de la Franja.
Aquells que utilitzen l’expressió “Aragón Oriental” per no dir la paraula Franja, semblen amagar que es tracta d’una zona bilingüe. Amb uns contactes històrics amb Catalunya, que simplement cal reconèixer.
Per tant, s’ha de defensar el dret de parlar, estudiar, escriure en “català de Fraga” dintre de les modalitats aragoneses o espanyoles. Com a riquesa cultural, històrica i com a patrimoni.
De vegades, massa gent castellanoparlant afirma “conèixer algú que no va poder treballar o estudiar a Catalunya, perquè se l’obligava a l’ús de la llengua catalana”. O que “els catalans no coneixen el castellà”. Si això fos cert, els tribunals estarien plens de denúncies. Com justificar un programa d’integració del milió d’immigrants estrangers a Catalunya? Oferint gratuïtament no una, sinó dues llengües. Fer el mateix a Fraga, oferir classes gratuïtes de llengües.
En l’àmbit escolar, tot i que la immersió lingüística està funcionant, a Fraga s’ha d’introduir l’ensenyament als més petits en llengües compartides. Sistema que, en cas de donar bons resultats, caldria potenciar-lo, respectant la fórmula d’immersió que ha resultat també satisfactòria.
A més, practicar “lo fragatí” en l’àmbit literari, com proposava la publicació “Fogaril i Calaixera” de la família Meseguer-Zapater, ja és una fórmula de frenar la desigualtat i el desequilibri davant d’altres llengües i guanyar maduresa social en portar-la a la cançó, al teatre, al cinema i la literatura.
Per tu la Franja és…
La Franja és una descripció territorial del lloc on m’he criat. Per tant, el mal ús del concepte ens indigna. Per què una senzilla paraula del castellà, sense maldat, que ve a definir un territori que pot distingir-se perfectament, situat entre dos límits definits per la seua llengua, s’havia de polititzar fins a demonitzar-la?
Franja és un espai en una carretera, és un terreny sense construir, una tela que permet fer un adorn, un color en un quadre … I, no obstant això, quan algú va començar a denominar com cal, va carregar-la de connotacions imperialistes que ningú coneixia, fins a assenyalar-la amb menyspreu.
Els defensors de la castellanització generalitzada ho disfressen amb expressions com que el castellà és llengua de trobada o llengua de prestigi o llengua del món. Com s’ho faran per justificar que el castellà de Puerto Rico està sent absorbit amb la mateixa fal·làcia, però per l’anglès?
