En un xicotet mas, amb un gran fogaril, m’esperaves los diumenges per esmorzar. Ja havies complert vuit dècades d’edat. Tenies l’experiència. Normalment, trucaves los divendres dematí, i preguntaves si diumenge hi assistiria. Anaves a la carnisseria del poble, i compraves una bona llonganissa, corder i uns xoricets. Diumenge compraves d’hora lo pa de pagès ben tallat, per torrar-lo amb la flama del fogaril. I aquell era un dels molts diumenges que ens vam trobar.
Tu, Benito, erets s’expert en es cultiu des blat i s’ordi a ses terres de secà de ses nostres contrades. Deies que conreaves vora 1.000 hectàrees amb lo teu John Deere. En es passat, podies conrear un terç de les actuals amb es tractor ataronjat, marca FIAT dels anys vuitanta que conservaves guardat del ras, al cobert. Abans de la darrera etapa del franquisme, conreaves una vintena part de l’actual, amb mules i una arada de ferro. Quan tenies tretze anys, també llauraves amb mules, però l’arada era de fusta. Sempre havies llaurat els monts de Fraga. Erets fragatí. Un llauraor de los de tota sa vida.
De les moltes històries que vas voler compartir amb mi, aquell diumenge m’explicares la dels tretze anys. De totes les anècdotes i experiències de la teua vida és la que més m’impactà.
Com hom sap, l’agricultura està estretament relacionada amb la climatologia. Les plantes, los cicles de l’aigua, les tempestes i les feines al camp depenen del clima. No podem predir lo futur, per saber si a l’abril aigües mil, si a l’estiu tota cuca viu o si d’un dia per l’altre ens plourà a bots i barrals. No podem controlar el clima, però sa feina feta sí que depèn de naltres: les famílies pageses mai hem pogut conèixer lo nostre futur. Lo treball, l’esforç i lo sacrifici son es nostres valors i principis. Les tasques al camp fetes en temps i forma depenen de les pageses, les llauraores: de les treballadores de la nostra terra. Depèn de naltres. I què farà lo clima, Déu dirà.
Tu, Benito, m’explicares que durant tretze anys vas llaurar les terres. Vas sembrar. Però els cultius al secà depenen de l’aigua del cel, i durant tretze anys no va pioure lo suficient per a que hi hagués prou humitat, i tant el blat com l’ordi no van poder donar els seus fruits anuals. Tretze llaurades, tretze sembrades, tretze anys de sequera extrema. Tretze anys d’un negoci sense recollir guanys, ni cobrir pèrdues. Tretze anys són molts anys. Tot i el dit, tu, Benito, mai deixares de llaurar. Als teus ulls, hi brillava el sol a sol. Mai vas perdre l’esperança, sabies que tard o d’hora tornaria a pioure. Ses llavors tornarien a germinar, i ses tiges no s’assecarien per sa falta des reg natural des cel. Tu, Benito, mai vas perdre l’esperança.
Després de la pandèmia mundial de la covid-19, ja no puc tornar a esmorzar amb tu Benito. Ja no m’esperes vora lo fogaril. No has trucat lo divendres per confirmar la meva assistència a l’esmorzar. Ni has anat a la carnisseria del poble, ni a la fleca. Aquelles que et vam poder conèixer de tu a tu, ens has deixat un gran llegat, sobretot pel teu caràcter.
Com totes aquelles “Benito” som resistentes, lluitadores i practiquem amb valentia i coratge la nostra particular resiliència enfront del mal oratge. Ni amb tretze anys de sequera, ni amb tots els pals que ens vulguin posar a les rodes, deixarem de llaurar per complir els nostres somnis. Les llauraores de somnis sempre estarem dempeus.
Moltes gràcies, Benito, per ensenyar-me que passi el que passi, mai he de perdre l’esperança.
Ens trobarem de nou a la pròxima estació. Pròxima estació: esperança.
