Es pressuposa que l’aprovació d’una llei és fruit del sentir democràtic d’un conjunt de ciutadans, aixoplugat sota un mateix aparell legislatiu. Podem discutir si aquest domini de les majories parlamentàries resulta sempre just per a la resta de ciutadans, que no han aconseguit prou representació, com perquè algú legisli en el seu nom. Ben segur, moltes voltes, una majoria redacta i aprova una llei com la de la Memòria Històrica i altres representants de la ciutadania no hi estan d’acord. El mal menor, que diuen al carrer.
El problema principal és que la història, més enllà de manipulacions o d’interessos de part, acostuma a deixar un riu de sang i dolor al seu pas. La història de la Franja no se n’escapa d’aquesta màxima cíclica. En aquest sentit, una llei de memòria històrica hauria d’aconseguir fomentar la recuperació dels valors democràtics, donar a conèixer els fets i fer pedagogia entre els ciutadans sobre les guerres, les dictadures i el patiment que aquestes comporten per gairebé tota la població.
És conegut que en l’esclat de conflictes armats moltes persones hi participen obligats, en certa manera, perquè cauen a un costat o altre sense poder escollir. Les circumstàncies de la guerra són especials. Els nostres avis van caure diverses vegades a banda i banda de la línia del front i van ser obligats a disparar a l’altra banda sota amenaça de pena de mort.
Fraga, la capital del Baix Cinca, va ser escenari d’un xoc cruent entre “bàndols”. Aquest xoc va propiciar nombroses morts. Si ens aturem un moment a conèixer la identitat d’aquelles persones que van perdre la vida, trobarem cognoms molt familiars: Arellano, Morell, Ibarz, Casanovas, Casas, Jover, Ricart, Lahuerta, Gallinat, Cruellas, Millanes, Galicia o Montull, entre molts d’altres.
Consti en acta que, aquests cognoms escollits d’un grup més gran, són de víctimes d’ambdós “bàndols”, sense distinció ideològica, o més aviat, sense distingir a quin bàndol van caure.
Desconec si, de manera objectiva, aquesta desvinculació dels morts dels seus executors no afavoriria un relat de reconstrucció de societats. Per sobre de llengües, d’ideologies o de voluntats futures, el fet de poder reconèixer-les com a víctimes, potser hauria de passar per sobre de les ideologies dels parlamentaris que estan a favor o en contra d’una llei, i amb això, transcendir també la voluntat inequívoca de posicionar les tombes segons el consistori del moment. Amb aquest fet, no es proposa oblidar el record del litigi, sinó que en un acte de generositat vers el patiment col·lectiu, s’ofereix elevar el respecte entre persones per sobre de les ideologies o posicionaments polítics.
A l’entrada del cementiri de Fraga, on molts fragatins i gent d’arreu hi té enterrats familiars i amics, hi ha un monument commemoratiu a les víctimes. A aquesta gegantina llosa grisa hi resa un eslògan relatiu al servei dels homes a Déu i la Pàtria i l’acompanya una creu de dimensions considerables. Francament, es fa difícil entendre com es manté una commemoració amb un biaix ideològic tan marcat. En una societat que s’autoanomena democràtica, que escull per votació els seus representants, integrada presumptament a Europa i en ple segle XXI.
És conegut que un nombre elevat de les víctimes de Fraga estaven relacionades, sempre presumptament, amb el bàndol sollevat. També és conegut, però que hi va haver víctimes de totes dues faccions. Desconec de quina data és el monument que rep els visitants al cementiri, però es fa impossible desconèixer que la seva arquitectura, la seva simbologia i el redactat que l’acompanya no corresponen a un estat de les coses de marcat esperit democràtic.
No és consistent vociferar eslògans sobre principis democràtics per defensar les cadires guanyades als organismes públics, si defensar els principis democràtics no vol dir salvaguardar els drets de tots els ciutadans. Això és, exercir el poder sota una gestió directiva obertament comunitària. Com les normatives de trànsit, que són objectives i iguals per a tothom, la memòria històrica hauria de ser quelcom objectiu i inalienable que aportés pau a qualsevol visitant d’un cementiri, que recordés la fam, les ferides i la mort com a enemigues de la humanitat i no capitalitzés la barbàrie per fer-ne eslògan de part.
Qui sap si seria hora de posar-se a treballar per una veritable convivència democràtica. Potser caldria plantejar-se si certs monuments no haurien de repensar-se per oferir als familiars actuals, de totes les persones que descansen al cementiri de Fraga, una rebuda única, descarregada de política, carregada d’emotivitat democràtica i de respecte comunitari.
Tal vegada fora assenyat recordar la plantada que va rebre a Fraga aquell polític que defensa un marc institucional massa retrògrad. Cal no oblidar que la gent d’edat avançada que el va veure entrar en un conegut restaurant es va aixecar en bloc i van marxar. Perquè una cosa és ser democràticament tradicional o ser democràticament progressista, i una altra ben diferent, és vanagloriar temps massa retrògrads en contra dels teus conciutadans.
