A Finlàndia, Suïssa o Bèlgica hi ha més d’una llengua d’Estat. A Espanya, l’única llengua estatal és el castellà. I a l’Aragó, també. La “llengua pròpia de l’àrea oriental” va ser un eufemisme per evitar dir que el català és la llengua de la Franja de Ponent.
Un fenomen perifèric que es repeteix en la majoria d’estats és la presència de minories lingüístiques. Solen ser habitants d’uns confins, que hi resideixen des de fa generacions, també coneguts com a “franges”. Es tracta de traçats fronterers, fruit de disputes bèl·liques, accidents geogràfics, ànsies de posseir i altres arbitrarietats. Un pic els estats nació del XIX van decidir quina seria l’única llengua institucional (a Espanya, el castellà; als Estats Units, l’anglès; a Àustria, l’alemany; al Brasil, el portuguès…), les llengües vernacles restants van esdevenir un no tema: foren encriptades, inferioritzades. L’excepció europea és Islàndia (i els microestats), on només hi ha una llengua insular, l’islandès.
L’estat uniformitzador
La lingüista Yásnaya E. Aguilar Gil detalla que els estats monolingües actuen en contra de l’existència de més llengües: “Per l’estat nació la imposició de la llengua és important. El cor de la construcció de l’estat és la identitat homogènia i el nacionalisme, el qual converteix la ideologia en sentiments, de manera que quan els qüestiones, la gent se sent atacada”.
Mons possibles
En el tractament de la diversitat lingüística hi ha precedents interessants, que coincideixen amb polítiques capdavanteres. A Bèlgica hi ha una discreta franja de parla alemanya, incorporada després de la Primera Guerra Mundial, on l’única llengua oficial és l’alemany. Els 79.500 germanòfons només són un 1%. I resideixen en nou municipis dels cantons d’Eupen i de Sankt-Vith, a l’est de Lieja, on és possible viure en alemany. La majoria dels belgues són d’expressió flamenca i francesa, llengües que gaudeixen d’exclusivitat a Flandes i a Valònia respectivament. No és una qüestió de quantitat, sinó de qualitat de vida. Les tres llengües d’estat de Bèlgica són l’alemany, el flamenc i el francès.
Per un 8% d’habitants
El 8% dels suïssos italianoparlants, uns 353.000, resideixen al Ticino, un cantó confederal sense la fisonomia de franja, on fer vida en italià és viable. Dels 24 cantons només el Ticino és d’expressió italiana. L’italià en el Ticino és l’única llengua oficial. Més de la meitat dels cantons helvètics són de parla alemanya. També n’hi ha de francesos i un altre de romanx. L’italià, el romanx, el francès i l’alemany, que conformen el trencaclosques lingüístic, són les quatre llengües d’estat de Suïssa.
La Finlàndia sueca
Les 80 illes poblades del Bàltic, que conformen les Aländ, tampoc s’assemellen a cap franja. Es tracta d’un arxipèlag finès de parla sueca, que ronda els 30.000 veïns, on l’única llengua oficial insular és el suec. El suec i el finès són les dues llengües d’estat de Finlàndia.
Un estatut inconstitucional?
Els esmentats models, de caràcter paritari, pareixen d’impossible aplicació a la Franja de Ponent, a la Terra Eo-Navia (Astúries), al Carxe (Múrcia) i altres indrets peninsulars. I és que hi ha governs autonòmics negligents: no segueixen l’ordenament estatutari de cara a preservar les llengües autòctones. També fan cas omís de les normatives, en matèria lingüística, de la Constitució espanyola de 1978 i de la Unió Europea.
L’expressió llengua catalana no consta ni en l’Estatut d’Aragó (2007) ni en la Llei de Llengües d’Aragó (2013). El castellà hi apareix a la primera de canvi
La Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que va ratificar l’Estat espanyol el 2001, disposa d’un comitè d’experts. En l’informe públic de 2024, el comitè copsa una degradació de la nostra llengua entre els 68.000 habitants de la Franja. Òscar Palau, periodista d’‘El Punt Avui’, diu que el text recomana que s’inclogui la denominació de català a l’Estatut d’Aragó, “regió on reclama moltes més accions per al seu impuls i protecció, ja que denuncia que s’hi han paralitzat tots els programes públics i s’han reduït dràsticament els fons per a la seua promoció”. La Plataforma per la Llengua ha denunciat els incompliments, que es podrien “interpretar com a inconstitucionals”.
L’egoisme dels precursors
Napoleó ambicionava fer un Grand Midi, un nou sud francès, a Catalunya. En l’Alta Catalunya hi va quedar englobat al departament del Ter, amb capital a Girona, i el del Segre, amb capital a Puigcerdà. En la Baixa Catalunya, el departament de Montserrat, amb capital a Barcelona, i el de Boques de l’Ebre, amb capital a Lleida. En aquest darrer departament van quedar absorbides les viles que s’estenen de Fraga fins a Favara del Matarranya. Una hora en cotxe separa actualment Fraga de Favara. Tant el Baix Cinca com el Baix Matarranya van deixar de ser aragoneses i espanyoles per passar a ser catalanes i franceses.
Amb l’esmentat canvi de fronteres el fet diferencial que explica la Franja va assolir, de patac, un inesperat protagonisme. Allò que defineix la Franja, que Madrid i Saragossa històricament han ignorat, a París ho van tenir en compte. Tant és així que ha esdevingut l’embrió del que més tard s’ha conegut com a Franja de Ponent. L’objectiu dels gavatxos, en el fons, era sumar aliats i augmentar la llista d’afrancesats. Ben mirat, els de la Grande Armée van ser els pioners a reconèixer la singularitat d’aquesta franja, quan encara estava per inventar.
La incorporació del Principat català i gran part de la Franja a França fou un procediment “de facto”, de fet. Però no “de iure”: no de dret i, per tant, sense empara jurídica legal, atès que Napoleó va témer tenir discrepàncies serioses amb el rei espanyol Josep, el seu germà.
Fraga és a l’”Alto Aragón”
A hores d’ara la llengua és el patrimoni més important de la Franja de Ponent (Marques de Ponent i la Ratlla d’Aragó han estat altres denominacions), després de les persones. Ras i curt, és una franja sense la més mínima unitat lingüística. El Baix Cinca, posem per cas, és només una continuació dels límits de la Catalunya autonòmica fins als Monegres, la frontera medieval. I és que, a la pràctica, qui exerceix de capital natural de Fraga, Tamarit de Llitera, Benavarri… és Lleida. Però a efectes politicoadministratius, Osca és la referència provincial. Aleshores, Fraga és l’Alto Aragón. Com si fos una ciutat del Pirineu, serralada a dues hores en cotxe aproximadament (és la mateixa distància que hi ha de Fraga a Barcelona).
José Luis Soler, vinculat culturalment al Matarranya, constata que després dels 40 anys de la Declaració de Mequinensa i de més de 20 de la Llei de Llengües d’Aragó, la utilització del català és en un clar retrocés: “Llengua i política comparteixen un espai de tensions, que ha erosionat encara més el català i ha comportat que polítics aragonesos l’utilitzin amb objectius partidistes”. Afegeix Soler que existeix el dret d’ús de la llengua pròpia, reconegut a la Constitució espanyola.
Dir-ne català és inconcebible
La Carta Magna espanyola, en l’article 3.2., explicita que les altres llengües espanyoles, a banda del castellà, seran també oficials en les respectives comunitats autònomes, d’acord amb els seus estatuts. Alhora, el nou Estatut aragonès apunta, en l’article 7, que hi ha llengües pròpies, a part de la castellana. I en el punt 7.2. esmenta que es regularà el règim jurídic de les llengües d’Aragó. Així com l’ensenyament i els drets d’ús dels parlants en els respectius territoris.
La contaminació acústica infantil i les espècies invasores tenen preferència davant d’un patrimoni humà autòcton: la llengua catalana
L’expressió llengua catalana no consta ni en l’Estatut d’Aragó (2007) ni en la Llei de Llengües d’Aragó (2013). El castellà hi apareix a la primera de canvi. A fi i efecte d’esquivar el català, la inconcreció és absoluta en el primer document: “llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó”. I en el segon, prossegueix la indefinició amb l’eufemisme: “la llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental de la Comunitat Autònoma”.
El sí dels reials acadèmics
Dámaso Alonso, Camilo J. Cela, Miguel Delibes i altres especialistes en llengua i literatura, van signar el 1975, que “el valencià és una variant dialectal del català. És a dir un idioma parlat a les Illes Balears, a la Catalunya francesa i espanyola, en una franja d’Aragó, en la major part del País Valencià, en el Principat d’Andorra i en la ciutat sarda de l’Alguer”. El document fou ratificat per la Real Academia Española (RAE) i per la Real Academia de la Historia (RAH) el 1980.
Ombres fantasmals
L’esmentada indeterminació onomàstica (no reconèixer el català) i la consegüent indeterminació jurídica (manca de drets lingüístics), converteix els catalanoparlants de la Franja en una mena d’espectres. Gran part de la societat del Baix Cinca, Matarranya, la Llitera i Ribargorça Occidental és analfabeta en la llengua autòctona. A més, bona part dels ensenyants i del personal de la funció pública, des de fa anys i panys, són de Saragossa i d’Espanya endins. La majoria mostren indiferència envers la realitat lingüística. I, sovint, una hostilitat desacomplexada. Per postres, gairebé totes les regidories de cultura són, de fet, de cultura castellana.
És admirable que la regidoria de festes de Fraga, a ran de la festa major de 2025, promogue “‘ferietas sin ruido’, para hacerlas accesibles a todos aquellos niños con sensibilidad a los estímulos sonoros”. És encara més admirable que l’executiu de Saragossa habiliti estacions fluvials de desinfecció, a Mequinensa (Baix Cinca) i Faió (Matarranya), en la “lucha contra la invasión del mejillón cebra”. La contaminació acústica infantil i les espècies invasores tenen preferència davant d’un patrimoni humà autòcton: la llengua catalana.
Un centre de gravetat tòxic
Els estralls lingüístics no s’han fet esperar. Mercè Gimeno Giner, de la llibreria De bat a bat de Calaceit, al Matarranya, s’adona d’un abandonament la llengua en la transmissió familiar: “Conec jóvens catalanoparlants, que es parlen entre ells en castellà. Només parlen en català en adreçar-se als pares i a la gent gran”. “Hi hem treballat molts anys, en favor de la llengua. Al principi ho vam aconseguir”, afegeix la llibretera. El que descriu Gimeno no és un fet puntual.
Haver orbitat vers Aragó, durant mig segle de postfranquisme, ha estat lingüísticament devastador en “una franja d’Aragó”.
Peça 1: Carlemany
L’imperi napoleònic (1804-1814) va convertir en departaments francesos territoris de l’actual Alemanya, Suïssa, Bèlgica, Croàcia, Holanda, Itàlia… Catalunya i bona part de la Franja també foren annexionats a França (1812-13) amb el pretext d’haver estat una marca carolíngia. Tant l’Espanya de Josep I (sense part de la Franja ni de la Catalunya estricte) com la Confederació del Rin, la República Helvètica, Dalmàcia… van esdevenir estats vassalls de França.
Peça 2: De malfiar
El mariscal Argereau va oficialitzar el català i el francès en els departaments catalans. L’oficialitat del castellà fou suprimida, el Decret de Nova Planta derogat i la bandera espanyola prohibida, a favor de la quadribarrada i de la francesa. Es va crear la primera gramàtica catalana, el ‘Diari de Barcelona’ es va editar en català i francès. I es va encunyar moneda pròpia. Van ser gestos interessats. La França contemporània gairebé ha extingit el català del Rosselló.
