Miquel Viladrich i Vilà (Torrelameu, 1887 – Buenos Aires, 1956) apunta, en textos inèdits de 1913, que una vegada tornant en tren de Barcelona a Lleida, hi havia en el vagó una jove preciosa de Fraga. La xica anava vestida de núvia. Un rostre i un vestit tan elegant, li van quedar enregistrats a la retina: «L’endemà vaig pintar el seu retrat de memòria». Miquel Viladrich confessa que l’embat que li va causar la passatgera, les bones referències de la capital del Baix Cinca i de les hortes de la redolada el van motivar a pintar Fraga.
Tal dit, tal fet. A partir de 1914 Viladrich s’estableix a Fraga. Tomás Borrás Bermejo, periodista madrileny, diu que Fraga va ser pel nou veí «una Grècia sense descobrir: Dones senyorials davall vestits humils, gracioses adolescents, homes amb barretina vermella…». Borrás parla d’un país suau i dolç, «de la bondat i de l’accent musical». L’atrotinada església de Sant Miquel, en un dels tossals de la ciutat, esdevé la llar, l’estudi artístic, el magatzem. Castell d’Urganda fou el nom amb el qual Viladrich rebatejarà l’església en desús. I és que l’artista nouvingut serà un apassionat de la mitologia, de l’edat mitjana, de l’univers de mossèn Cinto Verdaguer.
En l’imaginari de Miquel Viladrich hi transiten el misteri, l’emoció, el somni, la metafísica. El pintor insinua, evoca, en lloc d’explicitar. El seu estil pivotarà entre el simbolisme i el costumisme. L’obra del de Torrelameu, segons Juan de la Encina, crític d’art, irradia «rudesa i aspra expressivitat». El Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, en un opuscle, subratlla la «sorprenent capacitat d’impregnar la seua pintura dels diferents trets locals».
‘Les tres fragatines’ (1913) serà la primera de les teles que enllestirà a Fraga d’una llista llarga de retrats de veïns. Mari Zapater, editora de ‘Fogaril i Calaixera’, revista fragatina, diu que la família Corbella, a més de fer-li de model, s’encarregaven d’untar «en all les fustes dels quadres, perquè no se malmetessen, i eren companys de cacera quan era temporada».
‘Lo xiquet del falcó’ és un dels quadres del geni de Torrelameu que desvetlla més tendresa. Es tracta de Mingo l’Oro, un xic amb un retard lleu. Es treia uns cèntims carregant d’aigua els barrals de les aiguadores (les cases no disposaven d’aigua corrent). Ho feia en el (c)omplidor, un recer del Cinca. El rector d’aleshores el descriu en un poema: «Se descalce i s’arromangue/ pren lo cànter i dentre al riu,/ tan sigue al bo de l’hivern,/ com sigue a bo de l’estiu».
Miquel Viladrich esdevé, amb el temps, un fragatí d’adopció compromès culturalment: generós, emprenedor d’esquerres, viatger, desacomplexadament català. En els autoretrats no oblidarà aparèixer amb la gorra musca, també dita per barret frigi o barretina, com tants altres fragatins, que la duien quotidianament.
Per cert, la núvia del tren que li va robar el cor, com un enigma irresoluble, mai més la va retrobar: ni a Fraga ni enlloc.
