Sota la direcció d’Isabel Clara Simó, la revista ‘Canigó’ va passar de ser una publicació mensual a setmanal i es traslladà de Figueres a Barcelona. Va esdevenir referent del catalanisme tot i la pressió imposada pel règim franquista. Número rere número, ‘Canigó’ va anar desafiant el règim amb el seu caràcter combatiu. Paco Candel, Josep Pla, Carles Fages de Climent i Salvador Dalí van ser alguns dels noms que van col·laborar-hi. ‘Canigó’ es deixà de publicar l’any 1983. Pel que fa a la Franja, sempre acollí autors franjolins i es feu ressò de la problemàtica d’aquelles comarques a les seues pàgines, tot col·laborant amb tots aquells que en aquells anys de la Transició volien un futur millor per al país.
Precisament, la gènesi del grup que es constituí per treballar per la Franja de Ponent al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona s’inicià a partir d’un article publicat en el número 478 de ‘Canigó’ per Ferran Camps, polític i periodista català ja traspassat, titulat ‘Els catalans en terres d’Aragó’, on d’una manera voluntarista i no sempre prou encertada reivindicava la catalanitat de les terres de la Franja, encara no englobades sota aquesta denominació. Per exemple, comet l’errada històrica de donar per fet que la Franja era englobada al Principat fins que amb la divisió provincial del XIX «va passar a Aragó», cosa que no era certa –i que no per això invalida la profunda catalanitat consubstancial d’aquestes terres–. Siga com siga, aquell article actuà com a catalitzador, i un mes després, al número 482, aparegué l’article titulat ‘Per uns límits oficials i reals entre Catalunya i Aragó’, signat per Josep Manuel Pons i Ramon Sistac, en aquells moments joves residents a Lleida i Barcelona, i d’origen ribagorçà i lliterà respectivament, havent esdevingut el darrer prestigiós catedràtic de filologia i estudiós reconegut dels parlars de la Franja. Aquest fou un article que creà un cert enrenou entre els cercles barcelonins més sensibles a la problemàtica nacional dels anomenats Països Catalans.
Els autors, en aquells moments d’eufòria política en ple període de la Transició i d’aparició de noves perspectives i esperances, plantejaren la necessitat de conscienciar els habitants catalanoparlants d’Aragó sobre els seus trets de catalanitat, sobretot pel que fa a la llengua, per tal que pogueren decidir amb coneixement de causa, i feien una crida a afermar la catalanitat d’aquests territoris. Això no va caure en sac foradat i en el número 485 de ‘Canigó’ va aparèixer una ‘Crida’ en forma de carta al director, on l’activista Jaume Carreras deia: «¿Sou interessats a la problemàtica de la Catalunya Aragonesa, desitgeu de conèixer-la més a fons, de treballar-la, o bé senzillament, d’ajuntar-nos una colla per tal d’organitzar una excursió, cap a aquelles terres, la primavera vinent? Sí? Truqueu-me».
Significativament, en el mateix número de ‘Canigó’ va aparèixer, també com a reacció a l’article de Pons i Sistac, una altra carta, titulada ‘L’Aragó Català’ signada pel malaguanyat Carles Piulats, persona d’una vasta cultura i que va fer de pont entre el nucli barceloní i la gent de la Llitera, on deia, entre altres coses, «me va parèixer molt prudent [l’article] en parlar de la catalanitat de la Franja. A Llitera només caldria fer una enquesta en profunditat i hi veuríem que els fans del Barça hi són els més. (…) Pel que fa a allò de “Catalunya los té el plat parat a la taula”, no ho poso en dubte, però sí que és ben real el desemparament, desconeixença, poc interès enfront dels interessos (econòmics principalment i també folkloristes) dels de Saragossa i Osca».
Arran de la crida feta per Carreras, començaren a reunir-se algunes persones especialment interessades en l’Aragó catalanòfon, des de gent de la zona emigrada a Barcelona fins a activistes catalans favorables al catalanisme polític i lingüisticocultural. Les reunions es feien periòdicament al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, des d’on va sorgir l’apel·latiu “Franja de Ponent”. Una de les primeres activitats fou una excursió iniciàtica a la Franja, la qual també serví per establir lligams amb activistes de la zona, com l’esmentat Carles Piulats, del Torricó, i Jordi Boix, de Benavarri. Una altra activitat fou la presentació del grup en els actes de la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana celebrats a Montserrat, amb motiu de la qual s’editaren i repartiren unes octavetes on es reclamava la catalanitat de la Franja de Ponent, tot fent referència a l’artificialitat dels límits fronterers, les quals foren signades pel Grup d’Independents pel Desvetllament de la Franja de Ponent, tot i que posteriorment el grup passà a dir-se Associació Cultural Franja de Ponent.
Entre la gent que es trobava habitualment hi havia el també malaguanyat Martí Garcia-Ripoll. En Martí potser era el més crític i reflexiu i se situava en una línia més de crítica social; arran del seu interès per aquelles terres arribaria a publicar un article bàsic per a entendre una mica millor allò que es començava a conèixer com a Franja de Ponent i que ha estat considerat com la primera, i brillant, reflexió contemporània de caràcter sociolingüístic sobre aquest territori: ‘Conflicte lingüístic i ideologia a la Franja de Ponent’, publicat a ‘Serra d’Or’ el 1982, tot i que posteriorment, però, emprengué altres camins.
