Part de la societat aragonesa usa el fet català com a sac de boxa. Les institucions de la Franja es desviuen per acontentar Saragossa. Teruel Existe confirma la seua irrellevància.
Estant una vegada a l’Aljaferia, a Saragossa, vaig sentir d’esquitllada que una mare de família recalcava a un fill adolescent que Aragó havia estat el nom d’un imperi, d’una corona i, alhora, d’un reialme. I que, en canvi, Catalunya només havia estat un comtat. La mare remarcava que internacionalment els súbdits de qualsevol topant de la confederació solien ser anomenats aragonesos.
El drama d’aquell vell imperi és que el principal titular, el regne d’Aragó, ha quedat, al cap dels anys, en el recambró dels mals endreços. I que els del comtat, rang nobiliari subaltern, és i ha estat un territori capdavanter.
En època contemporània Saragossa ha esdevingut una ciutat orbital de Madrid. I Barcelona, una ciutat que competeix amb Madrid. La decadència històrica d’Aragó és una espina clavada en l’imaginari ‘maño’: una memòria mal païda. No passem per alt que, entre 1880 i 1990, més de mig milió d’aragonesos van emigrar a Catalunya.
Àngel Casals, historiador barceloní, diu que les recerques de José Ángel Sesma Muñoz, medievalista aragonès, intenten explicar que Saragossa fou un punt clau de l’economia europea del segle XIII. «Cosa que és mentida, com ja s’ha demostrat, però continuen insistint-hi», remarca. Per a Casals, un dels aspectes per entendre la catalanofòbia aragonesa és que una part del deute públic d’Aragó estava en mans de mercaders i financers catalans dels segles XIV, XV i XVI.
Un despit?
A propòsit de les comarques castellanoparlants del País Valencià, que solen ser incloses en el mapa dels Països Catalans, un líder independentista, nat a València, va concretar que hi figuraven amb un color atenuat, igual que les occitanes Vall d’Aran i Fenolleda. Atès que se’ls tenia en compte, per si en cas de ruptura amb Espanya, decidien afegir-se a la nova república. Els aclariments foren pronunciats, cap als anys 80, en una llibreria d’Arenys de Mar. Entre el públic hi havia un jove funcionari aragonès, el qual de seguida va al·legar en català (la seua integració lingüística era admirable) que si la Franja quedava inclosa, en el mapa dels Països Catalans, per la mateixa lògica també hauria de quedar incorporat, encara que fos en un color més tènue, la resta d’Aragó. Per l’amatent aragonès no s’aplicava a l’Aragó restant, el castellanoparlant, el mateix raser que a les comarques castellanoparlants valencianes. Des de llavors l’inquiet aragonès, ara filòleg en llengua castellana, no vol sentir a parlar ni de Franja de Ponent ni de Països Catalans. Aquesta radera denominació «és una provocació». Així ho va dir, dècades més tard, en unes jornades de sociolingüística a Fraga. L’episodi d’Arenys el va viure probablement com un despit envers els antics aliats aragonesos.
Ni gall ni gallina
«Terol mai ix als diaris. Mai hi passe res. Ciutats catalanes d’una importància semblant sovint són notícia», em confessava un company de feina, amb família a l’Extremadura aragonesa. No és tan estrany la irrupció del partit polític Teruel Existe, que més tard ha desembocat en Aragón Existe.
Quan un aspecte social o una persona deixen de ser actualitat, en els mitjans de comunicació, és com si deixessen d’existir. És un dels ensenyaments que es transmetien a la facultat de periodisme. Podem concloure que el pitjor dels escenaris és la indiferència. Ras i curt, quan parlen malament de tu o d’una temàtica, continuen fent bullir l’olla. És difusió, publicitat de franc… encara que sigue per desqualificar-te.
Quan la teua és una identitat que passa desapercebuda, a voltes hi ha una necessitat de fer-se notar. Llevat del dret civil propi i del costum amb força de llei (sempre que no sigue contrari al Règim de 1978), no existeix un fet diferencial aragonès amb tots els ets i uts. Sant Jordi, el patró tradicional aragonès, ha quedat en un segon pla, a ran de la volada que ha pres la Mare de Déu del Pilar. La catedral de San Salvador, La Seo, allà on coronaven els reis de la confederació (havent jurat els furs, les constitucions, les llibertats), també ha perdut pistonada en benefici de la basílica del Pilar. Quim Salleras Clarió, historiador fragatí, va trobar una missiva de 1805 dirigida als capellans de Fraga, en la qual es recomanava, des de l’Ajuntament de Saragossa i de cercles eclesiàstics, adoptar el Pilar com a Mare de Déu local. Salleras matisava que la carta també fou adreçada a la majoria de viles de la Franja de Ponent. A hores d’ara la festa major de Fraga és per la Mare de Déu del Pilar en detriment de Santa Anna, la històrica patrona local.
Un pic la Pilarica ha esdevingut un referent d’allò més aragonès, algú ha fet coincidir la diada del Pilar amb la Festa Nacional d’Espanya. Elevar la principal Mare de Déu saragossana, via el Vaticà el 1954, a patrona de la Hispanitat, ha servit per fagotitzar Aragó en el magma castellà. A més, des del 1913 el Pilar és la patrona de la Guàrdia Civil per un ordre reial espanyol d’Alfonso XIII. La jota, un dels símbols d’Aragó, és una dansa arrelada, però també és un patrimoni compartit amb Mallorca, País Valencià, La Rioja i pels verals on discorre l’Ebre. Temps era temps potser va existir una realitat aragonesa singular: ara és l’equivalent al d’una Nova Castella del segle XXI. «De no ser res si no s’és poble», el fragment poètic de Vicent A. Estellés, també és aplicable a Extremadura, Múrcia, Cantàbria…
Definir-se contra l’altre
«Els dies i les nits són iguals tots per mi; sempre trist i avorrit, ningú no m’estima, ningú no m’ho diu!», cantava Françoise Hardy els anys 60. La invisibilitat genera una enorme frustració, que una part d’aragonesos han resolt creant un enemic i cercant el drama: captar l’atenció dels altres i obligar-los a escoltar-te. El fet català és utilitzat per foragitar malestars interns: una mena d’ase dels cops. La discussió, l’exageració, la crisi… visibilitza, reconnecta, defineix. La buidor és pitjor que el conflicte. I, fins i tot, facilita un titular en el diari i en el telenotícies. Si aturen l’envestida, reapareix la vacuïtat. Són crides infantils d’atenció i gestos performatius. Un dels més sonats el va protagonitzar el socialista Javier Lambán la nit de Cap d’Any de 2018. Com si l’art sacre de Sixena, es tractés d’un trofeu de caça, el president aragonès va aparèixer per televisió, des del monestir, al costat de les peces extretes del Museu de Lleida.
A fi i efecte de cohesionar i d’enorgullir una identitat, s’escomet, sense escrúpols, contra una altra identitat de caire diferent i fràgil. Mai contra la identitat dominant, que és justament la que t’ha desposseït de la teua parcel·la de diversitat.7
L’escriptor Jesús Moncada, fill de Mequinensa, de jove va localitzar en una llibreria de la Lleida franquista una traducció catalana de poemes de Paul Valéry. L’impacte el va fer adonar que «la meva llengua materna no era el que ens volien fer creure». Moncada remarca que el suposat xapurriau, «com solien anomenar-lo despectivament alguns dels nostres mestres castellans, era una llengua amb tota una tradició literària».
Ana Soriano Barberán, presidenta de l’Associació Cultural del Matarranya, detalla que de xiqueta, cap als anys 60, a Vall-de-roures, estava malvist parlar la nostra llengua: «Jo, innocent, pensava que els que parlaven castellà eren més cultes, més educats, més distingits…» Una monja del col·legi, on Ana cursava primària, li va confessar que l’entenia, tant a ella com a les seues amigues, perquè era catalana. Va ser així com la de Vall-de-roures va constatar que ni xapurriau, ni balbuciau, ni susurrau: «Era català! Aquell parlar nostre no ere el que mos volien fer creure: un costum estrany de gent inculta».
Àngel Villalba, cantautor de Favara, també va detectar l’ensarronada. Tant és així que, en una de les seues cançons, entona: «Conca del Matarranya/ p’a tu vull fer una cançó/ Ja és hora de dir que sem/ catalans de l’Aragó». La filòloga Maria Dolors Gimeno Puyol, natural de Maella, diu que Villalba va manifestar sempre «una decidida vocació monolingüe en català».
Francesc Serés, escriptor de Saidí, se’n recorda de professors arribats d’arreu d’Espanya i de l’Aragó, a les darreries dels 80, per impartir classes de secundària a la Franja: «Majoritàriament eren absolutament refractaris a qualsevol cosa que tingués a veure amb la llengua i la cultura catalanes».
La fòbia idiomàtica és un fenomen estructural de la democràcia espanyol, un eufemisme de democràcia castellana. I, per tant, la catalanofòbia és consubstancial al Règim del 78. Anar en contra el català, un objectiu relativament fàcil, reforça el sentiment aragonès i, de retop, l’espanyol. El drama enganxa i combat el tedi. Segons Scott Lyons, psicòleg, és una forma d’anestèsia, per no fer autocrítica, per no haver de canviar res.
Hostilitat induïda
Aranyes, abelles, serps i certs rèptils desvetllen rebuig. Va ser una reacció evolutiva, de caràcter genètic, lligada a l’instint de supervivència. Per més que sigue una herència sense suc ni bruc, l’aracnofòbia i la reptilofòbia s’han enquistat: persisteixen avui dia.
Els muricecs, els corbs, els gats negres… també tenen mala fama a ran d’un fals mite. Els murcegots han quedat relacionats amb la literatura de terror per mitjà del vampirisme. La del corb és una imatge vinculada a la foscor, als moribunds, als misteris. Es tracta d’una fauna erròniament repudiada: s’ha esbombat, entre l’imaginari col·lectiu, un fàstic induït, fenomen de caràcter cultural.
Serveix la visceralitat de Thor, líder d’una colla adolescent de classe humil, quan en l’instant de buidar el sarró de la pesca, s’adona que hi ha un peix escorpí. Així comença ‘Heartstone’ (2016), film islandès. Les captures són col·locades en un cubell d’aigua. Tret del peix escorpí que és salvatgement trepitjat, en el moll, per Thor fins a fer-lo miques. Thor, entre el desconcert dels amics, justifica la seua agressivitat perquè diu que l’indigna la presència d’un peix tan lleig.
L’episodi cinematogràfic em recorda el desinhibit comentari d’una cambrera fragatina, d’origen romanès, mentre ens servia: «El catalán no me gusta». Violentar-te lingüísticament envers els clients no és un gest innocent: es tracta d’un constructe social, que connota la llengua i crea un estat d’opinió advers. L’aragonesisme institucional, en graus diferents, no és només recelós cap al català sinó que potencia la catalanofòbia.
Fernando Senar Morera, fill de Bellver de Cinca i professor de psicologia de la UdL, fruit d’estudis lingüístics realitzats en el Baix Cinca, s’adona perplex que els joves fragatins, en la seua majoria, eviten parlar el català entre iguals, sobretot en contextos públics. En aquest sentit, l’antropòleg Albert Sánchez Piñol diu que el poder continua odiant la diferència tant com abans, però ha après la lliçó que la sang embruta: «Per què hem de practicar genocidis físics, amb tota la truculència que comporta, si podem matar l’ànima sense matar el cos, és a dir, amb genocidis culturals?» Per Piñol tot rau en anihilar el salvatge interior: «I com ho fa? Matant-lo a l’interior de cada individu».
El Grup Segre va obtenir les freqüències dels canals múltiples de Fraga i Montsó, a ran d’un concurs públic convocat pel govern d’Aragó el 2006. L’eix de la programació seria l’habitual de Lleida TV, amb desconnexions comarcals per al Baix Cinca i el Cinca Mig. En conseqüència, el català seria la llengua predominant, atès que també és la pròpia de la Franja de Ponent. El periodista Juan Cal Sánchez, en el llibre ‘Els millors anys’, diu que a mesura que es propagà la voluntat de fer les emissions en llengua catalana «van començar a arribar requeriments perquè, com adjudicataris d’un canal, iniciéssim les emissions si no volíem perdre la concessió o, encara pitjor, ser sancionats per incomplir els nostres compromisos concessionals (…) El que estava passant era a causa de l’idioma». Juan Cal detalla que al plec de condicions en cap cas es mencionava res sobre l’idioma en què s’havien de fer les emissions: «Vam renunciar a les freqüències (…) Alguns operadors que van obtenir les seues llicències en paral·lel al Grup Segre continuen sense emetre, no en castellà, en cap idioma». Quan detestar provoca aquestes reaccions, el filòsof Joan Garcia del Muro assenyala que allò que et mou: «No et mou a la justícia sinó a l’exclusió. Ens hem de desfer dels fastigosos».
Deixament públic
«Hem arribat fins on hem pogut», va dir el socialista Marcelino Iglesias Ricou, president d’Aragó (1999-2011) a José Antonio Labordeta, diputat de la Chunta Aragonesista, el 3 d’octubre de 2006, en matèria de llengües autòctones. I és que Labordeta considerava que Marcelino Iglesias, fill de Bonansa, no era prou valent a l’hora de dignificar el català i l’aragonès. La reacció de l’honorable, de família catalanoparlant, va ser la de reptar a Labordeta a ser capaç d’avançar més «sense perdre un sol vot». Rere la manca de coratge del de Bonansa per oficialitzar la nostra llengua, hi ha sempre un brogit de fons: la catalanofòbia, que tant abunda a l’Aragó.
De resultes del recel lingüístic, impropi d’una societat democràtica, la cooficialitat del català va quedar descartada de les negociacions de cara enllestir un nou estatut aragonès, aprovat el 2007. Els habitants de la Franja de Ponent són el 3,5% del cens d’Aragó. «Per 47.000 franjolins, davant del milió llarg d’aragonesos, bona part dels quals són reticents, mai cap polític s’arriscarà per la llengua», em va confessar un advocat fragatí.
En verificar, per enèsima vegada, el rebuig majoritari del parlament aragonès envers el català, Iglesias se’n va oblidar, de patac, de les seues promeses idiomàtiques. Així com desplegar programes potents a favor de la promoció de les llengües autòctones. Allò que, de debò, va preocupar al de la Ribagorça foren els vots. Així doncs, va sacrificar els drets lingüístics dels catalanoparlants de la Franja, inclosos els seus, en un desistiment corporatiu del deure constitucional espanyol. Un pic esgotada la legislatura va passar a ser un dels tants presidents autonòmics que s’han embotit en el Senat espanyol.
Avís per a badocs
Tot apunta que el pròxim reclam del govern aragonès serà repassar les delimitacions de cinc municipis de la Franja de Ponent amb el Segrià. L’Institut Geogràfic d’Aragó (Igear) ha manifestat desacords en el traç de 58 línies divisòries de termes del Baix Cinca i de la Llitera amb Almacelles i 7 viles més de la Terra Ferma. Gerard Furest, filòleg, diu que el conflicte existeix: «Encara que no l’anem a buscar, ens ve a trobar».
