Seguint l’exhaustiu relat que fa el Quim Gibert en el seu article sobre l’anticatalanisme a l’Aragó, i en especial com algunes persones de la Franja descobreixen que el que parlen és una llengua de cultura i no un codi d’estar per casa, voldria explicar la meva experiència.
No cal dir que, per a una noia que va fer l’educació infantil i primària als anys seixanta en una escola de la Franja, no només la llengua emprada sinó també la pàtina franquista va impregnar tots i cadascun dels àmbits escolars. Sovint penso com la meva generació va poder «fabricar» algunes persones tan potents, tan rebels i tan capaces de reinventar-se. En tot cas, no pas per les directrius rebudes.
La meva descoberta en relació amb la pertinença a un àmbit lingüístic propi no va ser possible més que en acabar secundària a l’institut de Tamarit. De manera aleatòria, la Isabel, una professora d’Història de l’Art, un dia ens va sentir parlar fora de classe entre nosaltres i ens va dir «però si parleu català» tota sorpresa. A diferència de la resta del claustre, que eren tots aragonesos -excepte la professora d’educació física que era d’Albelda i que tenia l’habilitat de camuflar-se perfectament emprant fins i tot el típic parlar cantant que fan servir a Osca-, la Isabel era mallorquina, de Palma. Ens va preguntar si sabíem escriure en català i li vam dir que no, que mai n’havíem après. Amb una bona dosi de generositat en va oferir classes de català els dissabtes al matí si ho volíem. De seguida vam acceptar. En principi érem un grup petitet del Torricó. Ara no puc recordar si es fa afegir algú més (parlo de fa anys, dels primers setanta).
Les primeres classes les vam fer a l’institut mateix. Ara pensareu, on si no? Doncs no va ser tan fàcil. Quan el claustre es va assabentar de la gosadia li van prohibir. Llavors ella, veient que nosaltres no faltàvem cap dissabte (i això que cap pare no ens portava a Tamarit i tampoc hi havia combinació; senzillament pujàvem i baixàvem fent autoestop), ens va explicar el que passava i va decidir continuar al seu pis.
A hores d’ara, amb més de cinquanta anys de diferència, no es pot copsar el que tot allò va significar. Personalment, em va donar l’oportunitat de descobrir la dignitat de la meva llengua materna, d’igualar-la amb la dominant, la d’obrir els ulls a la bel·ligerància d’uns professors dels qui suposadament m’havia de refiar i la de bonhomia dels qui eren els meus, els qui em regalaven el seu temps i m’obrien la porta de casa per tal que sàpigues qui era. Mai més ho vaig oblidar. Això va ser la primera pedra de la trajectòria vital que m’ha portat des de llavors a defensar la dignitat de ser qui som com a comunitat; al mateix temps que em permet entendre que les persones de la Franja de més edat o de la meva que no han tingut els mateixos camins oberts no vulguin ni sentir-ne parlar.
Sovint, des d’Aragó ens volen insultar acusant-nos de catalanistes, d’independentistes, de separatistes. La gamma no és curta. Ens presenten com a infiltrats catalans forans que volen imposar una realitat falsa. Quin disbarat!
Nosaltres defensem la nostra identitat ancestral; potser són ells els forans, potser el que passa és que els destorbem per imposar el seu relat, la seva crònica tronada, perquè no els volem deixar castellanitzar la toponímia, ni els cognoms, ni les arrels, ni els vincles amb els lleidatans o tortosins.
Aquest Aragó tronat, espanyolitzat i intransigent ens empeny cada dia més fort cap a Llevant. Si no teníem prou motius, ja es cuiden ells de donar-nos-en suficients per a no tenir descans.
