La nit del 26 de juny de 1992 va ser una nit més fosca que tòrrida a la localitat franjolina de Fraga. Fou un grup nombrós, organitzat, armat i violent. La premsa deia l’endemà que eren tots joves d’entre 18 i 29 anys. Semblava que aquest grup podia arribar a estar format per una desena d’homes. Un grup nombrós, organitzat, armat i violent, atemptaven contra la vida de les persones.
Aquesta data és coneguda a la localitat, perquè aquest grup es va dirigir cap a la zona de les piscines municipals, on les víctimes descansaven i dormien al ras. Armats amb armes blanques de perillositat per a la vida de les persones, pals i cadenes un grup nombrós, organitzat, armat i violent, iniciaren un atac sense precedents a les nostres contrades.
Les víctimes eren del Magreb. El Magreb és traduït com a “lloc per on es pon el sol”, ja que és la part més occidental del món àrab. El formen els Estats del Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia i Mauritània, i geogràficament fa referència al desert del Sàhara i les corresponents costes cap al Mediterrani i l’Atlàntic. Dins del Magreb hi ha nacions sense Estat propi com el Sàhara Occidental, o la Cabília situada al nord d’Algèria on viu el segon grup més nombrós berber (amazic). A Fraga hi havia en aquella data uns 700 nouvinguts del Magreb, en cerca de treball a les explotacions i finques agràries.
Les víctimes de l’atac violent a les piscines municipals de Fraga la nit del 26 de juny de 1992 eren sis magrebins que treballaven en la collita de la fruita dolça, sense papers. Havien vingut expressament per treballar al camp, i després de llargues jornades laborals a ple sol, jeien sense cobert a la fresca zona vora el Cinca.
Sis magrebins acabaren sent atesos a l’Hospital de referència de la Franja de Ponent, el situat a la capital de Ponent, Lleida. L’Hospital Arnau de Vilanova ingressà a un dels magrebins per traumatisme cranial. Les lesions a les altres víctimes foren peritades per al posterior judici.
Les conseqüències foren dignes de ser recordades en aquest Pregó de la Franja, ja que per exemple l’alcalde del moment i el seu equip de govern van dimitir de les seves funcions, com a símbol de protesta per la falta de col·laboració del Govern Civil d’Osca en la desatenció dels nouvinguts, i la seva falta de regularització d’aquestes persones per a poder treballar i viure. Vint-i-sis processats en un procediment penal a l’Audiència Provincial d’Osca al·legaren que “només volíem donar-los un ensurt perquè marxessin, perquè estaven generant molts problemes”; dotze condemnats a dos anys de presó cadascun; les víctimes foren indemnitzades.
La victòria d’aquesta gesta és en favor de les víctimes. Els agressors i condemnats ho van intentar, però no van poder. Les víctimes no van marxar. Avui, les localitats del Baix Cinca són altament multiculturals, persones que ja són nascudes astí, filles de les nouvingudes, les conegudes com a nouvingudes de segona generació. Treballaran, viuran i recordaran que la Franja també és d’elles, de les descendents d’aquells que es van jugar la vida venint des del Magreb, per cercar un lloc de treball i una vida digna. Es van jugar la vida mentre dormien al ras. No van marxar. Van plantar cara, i van vèncer al Ku Klux Klan a la fragatina.
