Per a una mentalitat saquejadora era una jugada mestra: es primer pas era espoliar ses obres d’art que unes altres van adquirir pagant (les van comprar), les van restaurar (pagant els jornals a les restauradores i els materials diversos) i les van conservar durant dècades (conservar val cèntims); el segon pas era mostrar-les al públic al Monestir de Sixena; i el tercer i darrer pas era fer un negoci amb ses visitants (cobrar entrada).
Com n’hi ha que es saqueig és un mode de vida, van saquejar. Per sa força òbviament. I poc se n’ha xerrat del preu de conservar i exposar ses obres. Per a que es negoci sortís rodó, es pagament de s’entrada de ses visitants hauria de ser un ingrés es màxim net possible, fent que ses despeses fossin ses mínimes.
I elles s’ho van veure a venir, i aquelles que no treballen, simplement contemplen i oren, tenen moltes hores lliures per a pensar com no treballar. Com a resposta molt ben fonamentada, i molt creïble, van al·legar que abandonaven s’espai sagrat i espiritual per una banda, per sa “vocació de silenci”, i per altra banda, per sa “vida amagada”.
Llavors va ser es moment de sa realitat: demostren que son espoliadores de mena, per a que ses altres no tinguin res, i és igual si després s’espoliat té una marxa o no. Sa realitat és que conservar, preservar i exposar el patrimoni artístic històric i religiós és deficitari. Però són més llestes que sa resta, i si no s’acaba de conservar i preservar al 100%… és igual. Es senten orgulloses d’haver espoliat, es patrimoni artístic és una excusa, i sabem que ni els va ni els ve.
Si vertaderament hagués importat ses persones, es primer pas hauria estat preguntar a ses monges residentes al Monestir de Sixena si elles estaven disposades a treballar gratis per a s’administració de torn exposant ses obres; es segon pas era decidir si s’espoli era prioritari per a sa conservació i preservació de s’art històric i religiós; i es tercer pas era esbrinar si es Monestir de Sixena és es lloc tècnicament adequat per a s’exposició. Com a quart pas, haurien d’haver previst si és rentable aquests tipus de negocis a un lloc com Sixena, i si sa resposta fos negativa, qui era s’encarregada de sufragar un negoci deficitari.
Com a elles no les hi fotran lo pèl, perquè de bandides, “vagues y maleantes”, saquejadores, i vividores en saben més que ningú altre, van decidir fotre el camp, tocar el dos, abandonar s’espai sagrat, ja que van ser ses pròpies monges qui digueren: aneu a pastar fang… que treballin ses monges!
