Durant els primers dies de la Guerra Civil, la presó de Fraga va quedar a vessar d’interns. Tot i els intents del Comitè de Defensa per protegir els detinguts, una patrulla procedent de Barcelona n’imposà el lliurament per a ser afusellats.
Cap a la una de la matinada del 23 de juliol de 1936 van aparèixer, a la secretaria de l’Ajuntament de Fraga, aleshores en el Palau Montcada, Rafael Piquer Comella, rector de Saidí, amb dos joves mestres de l’escola d’aquest altre poble del Baix Cinca. Els acompanyants van contar als del Comitè de Defensa (conegut més tard com a Comitè Popular Antifeixista) de Fraga que el mossèn era perseguit a matadegolla per uns d’esvalotats. En conseqüència van suggerir que en la presó, que era en la torrassa interior del Montcada, hi estaria més segur. Els del Comitè van compartir aquest parer.
Al voltant de les quatre de la matinada arribava detingut Félix Launed Carrera, rector de Campdàsens. Els que el portaven anaven armats. I justament qui l’espentejava amb mala folla era un estudiant que fins llavors s’havia significat com un falangista exacerbat. Així ho detalla el fragatí Josep de Dios Amill (1910-2002), lo Llangost de motada, en unes memòries inèdites: “Lloava la família, l’església, en fi, una ment de dretes”. Justament per això, De Dios dedueix que el visceral falangista es va veure forçat a dur-lo com un trofeu de caça. És a dir, a fer el contrari del que s’esperava d’un dretà recalcitrant. Ambdós capellans foren conduïts fins el segon pis, on hi havia els detinguts de la jornada.
Abans de quarts de sis d’aquella matinada lo Miquelàs (de motada), l’agutzil, va anar a desvetllar a cops de picaporta els membres del Comitè de Defensa, atès que una patrulla anònima, segurament de la FAI, procedent de Barcelona exigia el lliurament dels reclusos. “Més d’un comitè ha estat afusellat”, va ser l’amenaça de la banda de paramilitars al Comitè de Defensa fragatí. I és que s’havia escampat la brama que a Fraga hi havia un gran nombre d’empresonats.
Les àrdues gestions del cenetista José Alberola i altres fragatins d’esquerres van ser infructuoses. Sobretot quan un dels interlocutors, segons De Dios, va mostrar el fusell: “Es va passar el canó per l’estomac”. Els pistolers van advertir, afegeix lo Llangost, que si Alberola posava traves a l’entrega dels empresonats: “El primer a caure seria ell”. No passem per alt que tant la penitenciaria de Castelló de la Plana com la de Lleida, foren assaltades en dues ocasions per escamots antifeixistes, amb un procedir molt paregut al dels feixistes.
Francesc Badia i Batalla (1923-2020), autor del ‘Diccionari biogràfic de la persecució religiosa de 1936 a Catalunya’ (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2025) assenyala que la desapareguda presó de Fraga era curulla d’interns a ran del cop d’Estat franquista: “Hi feia una calor asfixiant, faltaven els serveis més elementals i les condicions dels presos eren deplorables (…) només amb una petita finestra que permetia una mínima entrada d’aire”.
Benet Bassols Jover, marista fragatí destinat a Lleida, passava uns dies de vacances al Baix Cinca. Manuel Cabrera De Dios, que també exercia a Lleida, es va refugiar a la casa pairal de Fraga. Tots dos van passar a engrossir la llista dels quaranta i tants detinguts. Nou dels reclusos foren alliberats en el darrer instant.
El matí del 24 de juliol de 1936 els altres engarjolats, lligats un rere l’altre en una soga llarguíssima, emprengueren la ruta per costeretes de còdols cap al fossar municipal. La corrua va suscitar una actitud expectant entre la gentada que rondava per la Redorta i pel voltant del Castell, probable recorregut dels infortunats. El seguici només va fer un incís, en la qual fou possible fumar una cigarreta. L’estudiant falangista, que havia capturat al sacerdot de Campdàsens, també formava part de la comitiva dels condemnats. Va ser l’únic que va fer unes calades.
